Decidir renéixer, ara que toca guardar un altre any al calaix de la memòria. Com si refer-se de nou fos quelcom que estigués al nostre abast. Que ingenus. Incorporem nous propòsits a la nostra rutina, bones intencions que, avorrits d'esperar miracles que no arriben, abandonarem al voral d'un vespre qualsevol adornat de semàfors cansats de verds i vermells.
Renéixer és abraçar la possibilitat del llum groc. Gosar perdre's pels camins que no han sucumbit a la traició dels mapes. Mossegar la poma prohibida per retrobar el regust de llibertat dins d'un record d'adolescència.
Renéixer és besar-te com si fos el primer cop, i descobrir una fam nova al doll dels teus llavis que m'aboqui a l'abisme conegut del teu cos. I, com trapezistes sense manual d'instruccions, deixar-se caure pel pendent del desig sense saber si ens espera un final feliç vestit amb xarxa de seguretat.
Renéixer és poder viatjar de tant en tant a aquell temps sense brides ni rellotges ni agendes, i retornar sans i estalvis a aquest present d'indicatiu que conjuguem plegats sense que ens tremoli la veu.