poesia de merda

Cada cop estic més satisfeta d'haver-me allunyat voluntàriament de l'espectacle poètic-esnob-exclusiu català.

Perquè, al contrari del que sembla, no tot s'hi val, en poesia.

punts de sutura

Tacar el blanc impol·lut de la calma amb un únic raig de sol, precís i quirúrgic, per embastar la fugacitat d'aquest bocí d'eufòria al teixit aspre dels dies rúfols. Fils de colors, farbalans, fonemes. Als dits, la possibilitat del tacte esquerp del mot concís i exacte que, enmig del naufragi d'un vers rebel, juga a amagar-se als marges del desig.

Així, el poema que neix a contrallum, a contrapèl, tot mostrant-ne les costures.

dominical

I couldn't taste it

I'm tired and naked

I don't know what I'm hungry for

I don't know what I want anymore

Bittersweet me, R.E.M.

Escriure el diumenge com un poema, en vertical, i que davallin les hores cap al vers final de l'horabaixa. Tocs de campana, invasions de ciclistes a tot volum, epifanies de déus barats. Pronunciar el vertigen com un mantra mentre el cos grinyola en clau d'un gris fosc que esgarrapa suaument els vidres. Tacar el cel amb pentagrames dibuixats a mà alçada perquè hi descansin els ocells. Aquest desig tou de perdre's a deshora pels camins ocults que respiren sota les parpelles. Digues-li insomni, digues-li combustió espontània. Preguntar a la pell per la pluja que s'amaga no saps on, per la remor d'humitat en trànsit cap a boscos nòrdics. A vegades ets tant d'enyor que mirar enrere és regust de sal arreu. Fotos antigues, errors fossilitzats, pessigar-te per reconèixer-te al mirall. D'on surt aquesta fam que de nit t'obliga a mossegar-te l'interior de la boca? 

leitmotiv

Sentir-se viu és mesurar-se en petites rebel·lions quotidianes. 

Ara que els dies ens duen de la mà cap a un altre estiu, refusar l'ordre establert de les estacions i invocar el tast de la tardor que habita, perenne, dins d'uns versos.

Otoño

Los ciervos huidizos de los cuentos. El ciervo de los lápices Alpino: todos los bosques huelen a lápices antiguos. Las ganas de bailar o rezar que provoca el olor de la primera tierra mojada. Los arco iris humillados en el asfalto de las noches lluviosas. Prodigiosamente almacenada en las manzanas, toda la luz de un año.

Un número finito de veranos, Aurora Luque

call it love

Matí d'ulleres brutes de son i de cançons despentinades. El sol recita en veu alta tot els tons del cel en un sol poema. A l'aire, paraules enceses i insectes que llauren una primavera en òrbites indecises.

Tornen orenetes i metàfores per quedar-se a viure una estona en aquest univers privat de parets de paper. Gargots desbocats i esbossos de felicitat en format din A4, tres-cents grams per metre quadrat.

Fa un dia perfecte per apadrinar una banda sonora. Perquè la vida se't queda més estona sota la pell si l'escoltes a tot volum, n'est-ce pas?