fire in my hands

Dies com sempre però que semblen nous vestits amb una banda sonora dels Silversun Pickups. Matins que comencen amb un calfred enmig d'un simulacre d'infern; tardes d'acrobàcies impossibles i tantes coses en una llista; futurs immediatament propers que t'ofereixen les seves mans buides i tu que tens ganes d'omplir-les amb no saps encara ben bé què. Dies brillants que esperen el seu torn a cau d'orella per brodar un blau d'aigua en veu baixa, desfermar la gana per devorar flors i lletres i fotogrames, per fer-te obrir bé els ulls i així no perdre cap puntada d'un estiu que ara sí que et pertany.

Drum roll please. Que comenci l'espectacle.

metereologia adversa

urgència de blaus a contrapel.

al desert del cos,

una remor ocre de dunes en trànsit

tot llimant les arestes 

                                    d'un silenci esquerp.

sorra a la boca

som la set d'una llera seca

que enyora sostenir 

                                    de nou

                                                el pes del riu.

Cicely is a state of mind

 

Un dels tres desitjos que li demanaria al geni de la llàntia -si tingués la bondat d’aparèixer, clar- seria que m’esborrés la memòria per poder veure i gaudir de nou d’una de les millors sèries de la història amb un dels finals més maldestres que conec.

Malauradament no puc oblidar allò que ja he vist, però per sort sí que puc tornar a reviure i assaborir les aventures i desventures del doctor Joel Fleischman i els peculiars habitants de Cicely. I sobretot perquè sempre m’acompanya l’estat d’ànim amb què la vaig veure per primer cop, als anys noranta. Malgrat tenir més de cinquanta anys, torno a sentir-me com aquella jove de vint-i-pocs que esperava de matinada, al territori inhòspit de La 2, que sortissin a la pantalla els crèdits d’inici de cada capítol.

Cada cert temps, el meu cervell em demana tornar a indrets coneguts, com algunes lectures i pel·lícules i aquesta sèrie en concret. Ara, en ple estiu i amb aquesta calor desbocada, ja començo a sentir com es remou el cuquet dins meu. I és que sempre ve de gust viatjar -encara que sigui mentalment- a aquell petit poble d’Alaska. I als dies en què tot era superlatiu i intens, i el futur encara feia regust de promesa.

petits naufragis

Retrobar-se en l'abraçada de l'aigua, i alhora saber-se distinta. Com pesa la distància d'un parèntesi massa llarg quan has perdut les escates, i el blau ha oblidat com sostenir-te.

treinta y siete grados

Has decidit que ompliràs els badalls infinits d'aquest estiu de metres i metres de blau piscina. Del trànsit frenètic d'alguna papallona despistada que encara t'escriu pessigolles a la panxa quan trobes aquell somriure conegut al final de l'andana dels dies que ens mosseguen el cor de vuit a cinc. Faràs lloc per col·locar-hi quelques mots en français que et ronden en vol rasant durant les nits de lluna plena, el tacte suau d'un miol, un grapat d'enyor sobtat, cent grams de cançons preferides reproduint-se en bucle. 

I, sobretot, hi encabiràs aquests minuts de sentir-se invencible -no saps per què, no saps com- malgrat la fragilitat dels ponts que travessem, malgrat la certesa de l'abisme. Malgrat el pes invisible de la por, i tot aquest vertigen, si us plau, si us plauet, posi'm un bon dia.