Un dels tres desitjos que li demanaria al geni de la llàntia -si tingués la bondat d’aparèixer, clar- seria que m’esborrés la memòria per poder veure i gaudir de nou d’una de les millors sèries de la història amb un dels finals més maldestres que conec.
Malauradament no puc oblidar allò que ja he vist, però per sort sí que puc tornar a reviure i assaborir les aventures i desventures del doctor Joel Fleischman i els peculiars habitants de Cicely. I sobretot perquè sempre m’acompanya l’estat d’ànim amb què la vaig veure per primer cop, als anys noranta. Malgrat tenir més de cinquanta anys, torno a sentir-me com aquella jove de vint-i-pocs que esperava de matinada, al territori inhòspit de La 2, que sortissin a la pantalla els crèdits d’inici de cada capítol.
Cada cert temps, el meu cervell em demana tornar a indrets coneguts, com algunes lectures i pel·lícules i aquesta sèrie en concret. Ara, en ple estiu i amb aquesta calor desbocada, ja començo a sentir com es remou el cuquet dins meu. I és que sempre ve de gust viatjar -encara que sigui mentalment- a aquell petit poble d’Alaska. I als dies en què tot era superlatiu i intens, i el futur encara feia regust de promesa.