petits naufragis

Retrobar-se en l'abraçada de l'aigua, i alhora saber-se distinta. Com pesa la distància d'un parèntesi massa llarg quan has perdut les escates, i el blau ha oblidat com sostenir-te.

treinta y siete grados

Has decidit que ompliràs els badalls infinits d'aquest estiu de metres i metres de blau piscina. Del trànsit frenètic d'alguna papallona despistada que encara t'escriu pessigolles a la panxa quan trobes aquell somriure conegut al final de l'andana dels dies que ens mosseguen el cor de vuit a cinc. Faràs lloc per col·locar-hi quelques mots en français que et ronden en vol rasant durant les nits de lluna plena, el tacte suau d'un miol, un grapat d'enyor sobtat, cent grams de cançons preferides reproduint-se en bucle. 

I, sobretot, hi encabiràs aquests minuts de sentir-se invencible -no saps per què, no saps com- malgrat la fragilitat dels ponts que travessem, malgrat la certesa de l'abisme. Malgrat el pes invisible de la por, i tot aquest vertigen, si us plau, si us plauet, posi'm un bon dia.

exclòs de préstec

Per dins, a la banda oculta d'aquesta pell aspra que et delimita, construir serralades, boscos, rius i mars. Inventar a mà alçada països anònims tous al tacte, sense habitants ni banderes. I, enmig d'aquesta selva de dies cansats que ha esdevingut aquest cos, inaugurar un aixopluc de pàtries portàtils que acullin cada pena, cada incendi, cada naufragi, cada il·lusió que s'estavella.

Per dins, ésser un atles de mapes amb fronteres incertes, amb pàgines a tot color plenes d'aire, anticiclons, estacions maldestres, tempestes, corrents marins i illes desertes. Ésser un llibre obsolet que tan sols serviria per acumular pols tot ocupant un lloc discret a la prestatgeria d'una biblioteca antiga.

contingut i continent

Per què la pèrdua és la mesura de l'amor?

Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal?

El pes del buit a les mans, als llavis, als ulls, al pit, com a patró de mesura. 

L'enyor és fet d'aire, i nosaltres, el recipient que li dona forma.

el fondo está vacío, el piano está solo

Que bé que li senta a la vida un pla improvisat per provocar terratrèmols sota la planúria dels dies monòtons. Perquè darrerament parim hores i hores iguals, avorrides, tacades de la mala llet que se't queda entre les dents després d'empassar-te les ganes d'engegar-ho tot a la merda.

Que bé una bona pel·lícula dins d'un cinema antic, d'agafar-se les mans a l'abric de la foscor, de compartir un sopar ràpid a la llum de la nostàlgia d'un temps on tot semblava era més autèntic, o més senzill, o la idea de nosaltres com un tàndem invencible davant dels elements ho feia tot més fàcil.

Que bé saber que encara tenim el poder d'esquerdar la grisor i, en clau de trencadís brillant, entonar la millor versió de nosaltres.