staedtler pigment liner 0.2

De tant en tant, la impaciència. Aquesta (des)gana que crema al tou dels dits, al fons dels ulls, a la punta de les pestanyes, a algun lloc indefinit entre la víscera, l'ànima i el dolor petit que sembla que s'ha quedat a viure a l'espatlla dreta. Aquest desig incandescent que tot avanci, que res s'aturi, que les hores no restin suspeses prop del sostre, consumint l'aire de les expectatives que s'envolen sense voler, tot desinflant-les. Que tot allò que pot ser sigui, d'una manera o altra, però que es precipiti, que davalli, que esclati, que esdevingui, que combustioni, que es resolgui, que cridi, que vingui, que marxi.

Elèctrica, cansada d'enrampar-me amb aquest silenci metàl·lic, invoco la bellesa en el gest d'aquest voler tot de verbs de moviment en dansa. La possibilitat dels participis dibuixats com adjectius, l'esperança dels condicionals i el traç incipient d'un futur escrit a mà alçada en llapis. Cal·ligrafies, o el goig de contemplar segons quins paràgrafs. Quines ganes de passar a net els somnis.

hiverns superlatius

Dir la nit amb tots els adjectius del fred. Tinc tot de paraules congelades dins meu. Hiverns superlatius,  viure sota zero. Que sí, que avançar a foc lent és espolsar-se el rovell de la veu a cop de crit en veu baixa. Sense perdre l'equilibri, caure i tornar a ser. Rèquiem per la dona de genolls pelats, la poeta sense versos i totes les plantes que han mort aquesta nit.

i tres

El vertigen del blanc ofert a la taca, al traç. Mala lletra. Tremola el pols davant de totes les possibilitats que s'estenen al teu davant.

Desemboliquem l'any que acaba de començar. Que no se'ns trenquin les ganes.

dins d’algun vers

Alguna cosa ha entrat
dins d'algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater, Si puc


Desfilo silencis amb un gest precís, ara que desaprenc l'ofici de dir el que em fuig. Ara que habito els racons foscos del cos sense necessitat de posar noms als carrers que em transiten. De sobte, un polsim de llum neta i una veu del color del vent. Un fil que no es deixa trenar, rebel entre els dits que han oblidat el tacte vellutat d'un vers pensat a contrapèl.

Si puc, diré la part de tu que em coneix, que vetlla per tot allò que jo encara no sé. Que guarda els mots que encara no sé que escriuré.      

crec



La poesía
es
lenguaje
que al romperse
                                                        cruje.

Lo superfluo y otros poemas, Alberto Santamaría


Saltar de fulla en fulla per les voreres d'una tardor llunyana per sentir cruixir el groc impossible d'uns dies que ja no tornaran. De vegades voler descriure la remor de l'enyor arrossegant els peus pel passadís de la memòria, i no. De vegades aquell dolor petit, agut, afònic i esmolat del full de paper que, subtil, esquinça la pell d'un dit distret, i sí. Quan els mots mosseguen el vermell precís del cor amb dents invisibles, la poesia crida perquè els altres no sentin com et trenques.

© an ↔ na
Maira Gall