patchwork

Dies de clarobscurs profunds. De ganes de fred polar. De posar cançons que et fan recordar com et senties quan la vida t'empenyia a sentir superlativament. Per sentir-te invencible durant el temps que dura un disc. Tot i els efectes secundaris, enyores aquells calfreds com terratrèmols de petita intensitat emocional que deixaven tot d'esquerdes i clivelles a l'esperit. Diminutes sortides d'emergència per on escapar de simulacres d'incendis controlats i gaudir de les vistes, cos enllà.

I, mentre intentes fer nous trucs de màgia amb metàfores i hipèrboles per assaonar hores de vida absurda però necessària, t'adones que has anat teixint una vànova perfecta per submergir-t'hi durant els dies rúfols. Una vànova feta de poemes que parlen una mica de mi, una mica de tu, una mica de tot. Poemes com maons que et (re)construeixen a cop de veu, a mesura que els recites.

Pues oye, ni tan mal, ¿no?

el sentit del tacte

Duc frases i frases acumulades a les puntes dels dits. Versos incipients al gest involuntari de col·locar les ulleres al seu lloc. Pensaments adherits al moviment giratori del volant mentre condueixo. Tasques que oblido cada cop que em rento les mans. Grans idees que t'encalcen en moments inoportuns, que t'enxampen sense llapis ni paper, sense accés a les notes del mòbil, i que s'enlairen i es barregen amb aquest cel cada cop més gris i ennuvolat que esdevé la memòria.

Tantes i tantes frases a les puntes dels dits, que no serveixen per a res si no van més enllà del sentit del tacte. Un tacte atrofiat pel ritme esquerp d'un cos que viu una vida que no sembla meva, de tant que hi plou. 

Ja no surt el sol allà on s'unia la pell tibant amb totes les carícies. I als dits, ja no m'hi creixen poemes.

érase una vez

Dir-te a tu mateixa, una i altra vegada, en clau de pessic, per despertar d'aquest malson que no et deixa recordar aquella versió de tu que escrivia els millors versos.

inexorable

Contemplar l'immens badall del bosc ara que les hores de sol se'ns escapen de les mans. Dies de foc i ocres, d'aire que juga amb l'olor de fum i de llar que sobtadament invoca capvespres a la memòria. D'humitat i llana al pit, i calfred a la veu de totes les coses. Vànova, peus freds, i una abraçada vermell cor que batega i tremola en clau de trencadís. Carrers d'un gris que espera acollir el darrer sospir de les fulles, llambordes que brillen sota els fanals, i una tardor que s'envola finestra enllà. 

Octubre.

revelacions

Descobrir una altra capa de tardor sobre el cos, un pes més sobre les articulacions, un pas més lluny de totes les primaveres.

Comptabilitzes orenetes al cel que t'habita a dins. Amb el regust del vertigen cavalcant a la sang, a la punta dels dits, et preguntes quantes ja han decidit que no hi tornaran més.