dimecres

home and dry

Se'ns ha acabat l'eufòria i tirem de música pop per fer saltar el cor al ritme de fotogrames de temps passats acolorits amb aquell deix càlid i dolç que tan sols sap pronunciar la memòria. Que els dies se'ns desfan a la boca i les hores es tornen dures i insípides com aquells xiclets de pesseta que venien al quiosc de prop de l'escola. Però nosaltres, fets de sucre candi i promeses, continuem mastegant amb la fe d'aquell que espera miracles només pel fet de desitjar-los molt. Perquè ens van ensenyar que l'esperança és la darrera cosa que es perd, i que quien la sigue la consigue, que si treballes dur aconseguiràs allò que vols, i que si et portes bé els reis et portaran regals. I ara que sabem que els reis són els pares, que els pares som nosaltres, que la feina és un miratge i que les dites i els refranys són una forma d'autoenganyar-se, ara que se'ns ha acabat l'eufòria la busquem dins les butxaques d'aquell abric gris que ens van comprar quan teníem deu anys i que encara guardem al nostre armari emocional, per a les estones en què tornem a ser petits i la vida se'ns gira un hivern arnat, malgrat l'olor de naftalina.
Share:

dimarts

life vest under your seat

Ets un mar en trànsit, naufragant en si mateix, una i altra vegada. Desaprendre el plor, l'excés d'aigua. Ets platges sense estiu, espadats blancs cansats de salnitre que esperen paraules, un cor de batec vermell inèrcia, alquimista maldestra, ulls que ja no saben beure veure la set. Moure braços i cames per ofegar-se rítmicament en la bellesa però, malgrat l'esforç, no saber interpretar-la. 

Ja no sé nedar-me.
Share:

divendres

nuclis, epicentres

La vida solidificant-se a dins,
arbrant-se.
El cos, arrel i branca.
I aquesta pell aspra
foragitant els ocells negres
de la foscor.

De tant en tant,
travessant tots els estrats
                                de la indiferència,
un mot, un vers, una cançó.

De tant en tant,
el terratrèmol, l'esquerda.
La tendresa,
florint de la pedra.
Share: