dijous

dimecres

home and dry

Se'ns ha acabat l'eufòria i tirem de música pop per fer saltar el cor al ritme de fotogrames de temps passats acolorits amb aquell deix càlid i dolç que tan sols sap pronunciar la memòria. Que els dies se'ns desfan a la boca i les hores es tornen dures i insípides com aquells xiclets de pesseta que venien al quiosc de prop de l'escola. Però nosaltres, fets de sucre candi i promeses, continuem mastegant amb la fe d'aquell que espera miracles només pel fet de desitjar-los molt. Perquè ens van ensenyar que l'esperança és la darrera cosa que es perd, i que quien la sigue la consigue, que si treballes dur aconseguiràs allò que vols, i que si et portes bé els reis et portaran regals. I ara que sabem que els reis són els pares, que els pares som nosaltres, que la feina és un miratge i que les dites i els refranys són una forma d'autoenganyar-se, ara que se'ns ha acabat l'eufòria la busquem dins les butxaques d'aquell abric gris que ens van comprar quan teníem deu anys i que encara guardem al nostre armari emocional, per a les estones en què tornem a ser petits i la vida se'ns gira un hivern arnat, malgrat l'olor de naftalina.
Share:

dimarts

life vest under your seat

Ets un mar en trànsit, naufragant en si mateix, una i altra vegada. Desaprendre el plor, l'excés d'aigua. Ets platges sense estiu, espadats blancs cansats de salnitre que esperen paraules, un cor de batec vermell inèrcia, alquimista maldestra, ulls que ja no saben beure veure la set. Moure braços i cames per ofegar-se rítmicament en la bellesa però, malgrat l'esforç, no saber interpretar-la. 

Ja no sé nedar-me.
Share:

divendres

nuclis, epicentres

La vida solidificant-se a dins,
arbrant-se.
El cos, arrel i branca.
I aquesta pell aspra
foragitant els ocells negres
de la foscor.

De tant en tant,
travessant tots els estrats
                                de la indiferència,
un mot, un vers, una cançó.

De tant en tant,
el terratrèmol, l'esquerda.
La tendresa,
florint de la pedra.
Share:

dimarts

boundaries

Versos com pedres.
El pes dels mots,
omplint-te les butxaques.

Avançar és avesar-se,
de nou,
a respirar el silenci.
I allunyar-se del riu.
Share:

dimecres

embasta

Un buit de dits llargs et cus 
el pes dels dies a dins 
amb fil de teranyina.

A cada puntada,
un pou,
una pena,
una pèrdua.
Share:

divendres

too much world

La ferida que et crida i tu que ja no la vols escoltar. La ferida, omnipresent, partint-te en dos. La tarda ha esdevingut un enyor d'un color impossible i de remor d'agulles de cap. Animal print, un oceà, el somriure que s'encèn, el gest que crema a la pell, el cel que t'abraça. Lluna plena, el vent entre les branques i la veu que diu trau i febrer i tu decideixes que sí, que per què no, que també. És hora de donar la benvinguda als nusos, dona de llana.
Share:

dimecres

dunes en trànsit

Els mots, aspres;
la veu, a contrapèl.
Sorra a la boca.

Als dits, però,
el tacte ingràvid del silenci
que diu el desig
a cop d'onada
com qui diu la urgència de la sal.

El cos, com un oasi
a les portes de la set.
Share:

dijous

escapisme

el vers impossible.

que de vegades la vida sigui
cercar un estol de paraules
en total equilibri 
sintàctic 
rítmic
emocional.

que la vida sigui
el gest invisible de l'aire
sostenint-ho tot.

així, el poema,
sempre fugint endavant.
Share:

dimecres

1:48 am

La nit, a contrapèl. Resseguir el límit dels dies, aspres, com de llana vella ara que vols un hivern de vidre i olor de fusta i arrel i silencis que t'escriguin el calfred per dins amb cal·ligrafia bonica.

I el buit-parèntesi obrint-se com una possibilitat dins la certesa de l'espai en blanc. Escoltar la ferida que encara parla en l'idioma de les agulles de cap. El tacte de la por adormida, el vers ingràvid de tot allò que vindrà, i no fer-ne poema.
Share:

dimarts

cendra

Foc a deshora.
I les marees que,
amb la seva veu líquida,
bressolen la voluntat
amb la seva cançó.

Ser contradiccions,
i no saber dir-se.
Llengua,
embranzida,
flama,
onada.

Què fer-ne,
de tot aquest silenci
que crema.
Share:

dijous

dimarts

dilluns

divendres

dimecres

trajectes

Abolir, per un instant,
la drecera fàcil que ofereixen 
les línies rectes,
i pronunciar els revolts de la pell
-allà on amaguem 
les vocals més tendres-
amb el gest ample de l'accent obert.

Que el cos vol ser cos,
i deixar enrere la ferida.
Share:

dilluns

estratega

La pau del blanc no està feta per trencar-la amb traç indecís. A la bellesa se l'ha de provocar perquè ataqui amb el millor dels seus exèrcits.

Que el color amari el camp de batalla.
Share:

dimecres

perspectiva

La por dins el pit
com un arbre que va arrelant 
lentament 
al paisatge blau del cel,
tot esmicolant-ne la llum.

Gosar respirar ample,
sense límits ni recança,
és l'ocell que decideix niar 
a la branca més alta
i fer seu l'horitzó.
Share:

divendres

sketches

Que se't desordeni la vida i no sàpigues tornar-la a encabir entre les dues línies de la pauta. Vies de tren, camins, carreteres. Les paraules en trànsit acceleren cap a l'abisme, al més pur estil Thelma i Louise, per estavellar-se contra els colors que es precipiten, aigualits, blanc avall.

Que parlin els ulls, amb traç ràpid, a partir d'ara.
Share:

dimecres

invasions

Desaprendre el cos conegut com a mesura de seguretat. Conviure'n tot establint distàncies, fronteres. El teixit que dona forma a la paraula, al gest, a l'ésser, esdevé avui un estrany, un enemic en potència.

Envellir vol dir exèrcits fets de soldats cansats que encara planten cara.


Share:

dijous

equilibrismes

Un estol d'ocells sobrevola la fresca del matí. 

Potser això és el poema: enlairar un instant amb la força de la paraula i mantenir-lo a una distància del terra, amb les ales obertes.
Share:

dimecres

fotografies antigues

El cop de puny i la carícia. 

El passat, incendiari, crema als ulls i ens escalfa el cor, mentre la mirada s'atura al jardí de la memòria per tornar a olorar el perfum d'alguns records.
Share:

dijous

joie de vivre

Recordes quan empenyies un hivern
tan sols amb les paraules.
I celebres de nou el moviment
amb el gest d'un verb
que es conjuga en la veu 
d'aquesta llum que ara et parla.

Viure és aquest desig
que crida a la nit del cos
que calla al cel de la boca.

Viure és tots els mapes.

Perquè cal interpretar la set
per saber sadollar-la.
Share:

dimecres

balsàmic

Dies de llum d'olor de llimona.

Avui, ésser menta,
dir hores magrana
i mots fulles d'heura.
L'enyor et fa bosc:
batec de foc verd molsa,
desig de dits falguera.
Pit endins,
remor de branca i ocell.

Volar. Voler
                   (-te).
Share:

dilluns

casa

El corc que et forada en silenci:
així és la nit sense baranes,
la cal·ligrafia que davalla 
al full sense pauta,
la nosa que no cessa.

Saber-se feta de la fusta 
que va sobreviure als incendis del cos 
durant l'estiu del desig.
La fusta que no pot aturar el rossec
però que obre els braços
per acollir ocell i cel,
i batejar el buit
amb tots els noms que pot albergar 
la paraula 'casa'.
Share:

divendres

WTF

Explotar quan la ràbia arriba a esborrar els límits del cos et garanteix que no hi hagi metralla.
Share:

dimecres

evolució

rere l'equilibri de la paraula,
el dubte, l'esborrany.

malgrat el somriure,
l'esvoranc de la ferida.

és aquest malestar 
de saber-se imperfecte
allò que t'empeny 
a parir-te de nou
cada dia.
Share:

dijous

dilluns

dilluns

Rere els ulls,
el tènue moviment
dels somnis que dansen,
encara,
malgrat la parpella oberta,
malgrat la llum.

Dilluns.
Share:

dimarts

dijous

rollercoaster

L'idealisme crema pneumàtics a les vies de tren i l'inconformisme m'agafa al cotxe, a la retenció de trànsit de torn, escoltant Better days dels Gun. 

Un raig de sol despunta entre cases i arbres, i inaugura una mena de felicitat petita i càlida que s'estén sota la pell per acabar niant a la mirada. Sigues benvinguda, aquesta estranya quotidianitat de l'eufòria: finalment arribes ara que començo a sentir-me còmoda instal·lada a la segona meitat dels quaranta. Aquesta edat-punt d'inflexió-ara ja sóc a dalt del turó que et dona perspectiva i vertigen i encara joc.

Més buida que mai, més plena de tot.
Share:

talkin' bout a revolution

La vida, a tota velocitat, et passa per dins i desordena òrgans, cabells i mobles. Autopistes sense peatge, paisatges immòbils d'una rutina verd fosc que floreix a destemps, aprendre a dibuixar primaveres, abaixar persianes, parpelles i revolucions. Núvols en trànsit, sisena marxa, pluja que esclata i retencions. Decorar el buit que t'habita, fotografies de paraules boniques, poemes Ikea. Les teves mans a la meva esquena, resseguint la llum d'un matí de dissabte, invocant remolins a la nit del meu cos. 

It sounds like a whisper.
Share: