home and dry

Se'ns ha acabat l'eufòria i tirem de música pop per fer saltar el cor al ritme de fotogrames de temps passats acolorits amb aquell deix càlid i dolç que tan sols sap pronunciar la memòria. Que els dies se'ns desfan a la boca i les hores es tornen dures i insípides com aquells xiclets de pesseta que venien al quiosc de prop de l'escola. Però nosaltres, fets de sucre candi i promeses, continuem mastegant amb la fe d'aquell que espera miracles només pel fet de desitjar-los molt. Perquè ens van ensenyar que l'esperança és la darrera cosa que es perd, i que quien la sigue la consigue, que si treballes dur aconseguiràs allò que vols, i que si et portes bé els reis et portaran regals. I ara que sabem que els reis són els pares, que els pares som nosaltres, que la feina és un miratge i que les dites i els refranys són una forma d'autoenganyar-se, ara que se'ns ha acabat l'eufòria la busquem dins les butxaques d'aquell abric gris que ens van comprar quan teníem deu anys i que encara guardem al nostre armari emocional, per a les estones en què tornem a ser petits i la vida se'ns gira un hivern arnat, malgrat l'olor de naftalina.

Comentaris

  1. Però, quan menys t'ho esperes, torna a sortir el sol. No hi ha xàfec que duri per sempre!

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars