Mirar-te, i encara terratrèmols. Latent, sota capes d'escorça, múscul i gris pedra, un desig de dits llargs escriu mots en l'idioma del calfred que llampega per la nit de l'esquena. I nosaltres traduïm l'amor elèctric en una veu d'ones concèntriques que recorre aquesta pell feta de retalls de mapes antics i pàtries desertes, on el temps ja fa estona que juga a desordenar-ne les fronteres. Paral·lels, meridians, epicentres.
Cartografiem-nos, vols? Com si fos el primer cop que ens perdem pels camins del cos, tot cercant la paraula exacta per definir aquesta set sense nom. Lletra a lletra.