Desemboliques el mes de juny com si la il·lusió encara fos brillant i cruixent, i no se t'hagués fet vella oculta als solcs que et creuen les mans. Estrenes altre cop el tacte conegut dels estius que ja no tornaran, malgrat saber que esdevindrà agre quan es barregi a parts iguals amb la realitat que es passeja sense filtres sota la pell d'aquest cos fet de sequeres i hiverns.
Inaugures doncs, en veu alta i clara, aquesta corrua de dies carregats de llum i blaus superlatius i de gelats pretèrits que tornen com postals llunyanes de nosaltres mateixos, amb l'esperança que la vida ens continuï escaient. I que sigui prou baldera perquè a la màgia -aquesta màgia fugaç que s'escola dins l'ànima com la llum que s'esfilagarsa entre els badalls d'una persiana mandrosa- no se li vegin massa les costures.