Al clos del cos, horabaixa.
Posta de sol sobre la carn laxa,
el múscul cansat,
el pensament circular
apamant el vol de tarda
dins la mateixa gàbia,
l'horitzó nostre de cada dia,
el gest recurrent,
sempre puntual a la cita.
De tant en tant, però,
canviar una coma,
inventar un nou verb,
redefinir el punt i seguit,
atorgar un tacte diferent
a un final provisional.
Ampliar fronteres,
redecorar banderes,
eixamplar els límits de la pell,
accentuar un moment àton
tot desafiant les regles.
Dièresi.
Que sí, que es pot ser feliç
durant l'instant en què goses
pronunciar-te el nom de dins a fora,
distinta,
malgrat el palíndrom etern.
Gemina't. Germina.