playlist

¿No me prestas tu mano en esta noche

de fin de año de lechuzas roncas?

No puedes, por razones técnicas. Entonces

la tramo en el aire, urdiendo cada dedo,

el durazno sedoso de la palma

y el dorso, ese país de azules árboles.

Julio Cortázar, Happy New Year

Proves de posar ordre sota la pell: la por, en primer lloc; després, totes les cançons. Voler més. I voler-ho millor. Que no s'acabi aquest sentir superlativament, aquest amplificar una emoció fins que el gel es trenqui amb el primer pas d'un mot. Degoteig de verbs. I la fressa del vers que desborda la veu i els dits, i el punt final del fons dels ulls. Alfabèticament dius la sal i el temps, el tacte i el pronom.

Sota aquest cel blanc no som res sense el gest rebel que ens legitima a habitar un país d'arbres blaus. Després de la por, que sonin totes les cançons que ens fan ser excepcionals, de tant en tant, sense el permís de ningú.

solsticis

Ara que desordenem les estacions, ara que després de la primavera arriba l'hivern, et penso, ens penso en estiu, en pretèrit, present i futur. 

Ets, som capvespres plàcids i llargs a peu de bosc, a la vora del mar, que bressolen la llum fins que el dia se'ns desfà al cel de la boca.

ingràvida

La duresa del gest

-adust, sec- 

s'acumula a la sang, 

que vesteix la pell 

d'una dolçor aspra. 

Al fons del cor, 

un pòsit de plom. 

Malgrat el pes del metall, 

malgrat el llast, 

que encara s'enlairi l'ànima. 

De tant en tant, miracles.

I ales.

temps verbal

Mires enrere:

el passat deixa un regust 

de sal a les parpelles. 

Goses mirar endavant:

el futur és un verb en blanc 

que es pot conjugar en el temps 

agredolç de les expectatives.

El condicional és de covards.

anys i anys

Endinsant-me en la selva de la quarantina...

memento

Esdevenir peix, i nedar en una memòria efímera fins a oblidar com es respira. Ser brànquies, escates i, a manca de pell, tatuar els pensaments al blanc d'una pàgina.

Sigue nadando.

teranyina

Desfiles aquest neguit petit de tarda de diumenge: és un calfred llarg de fil de teranyina, una esquerda al vidre prim de les hores de sucre cremat. 

Dies de marioneta, salabror i cafeïna. La vida se'ns arrapa al paladar, ben dolça, quan la vertebrem en passat.

bugada

Fas bugada. Novembre és d'un color brut, indefinit, com de cansament mal dissimulat, que foragita ocells i emocions cap a llocs més càlids. La memòria és feta de tròpics i records. Ara que enfonsem les mans en un desembre desfet, d'olor de llum d'espelma, de tacte efímer de cera líquida, emergeixen a trenc de pell les restes de tots els naufragis, ara que se'ns acaba l'any, ara que en fem de nous, ara que perdem el compte de totes les coses que som. 

Migren les paraules -cada cop hi ha menys versos propis-, nia el desencant però també les ganes de tot i t'hi baralles, et revoltes contra aquest sí però no. La maduresa és revolucions, dosis de suavitzant, arrugues, contradiccions, llençols nets, bandera blanca. I petits mossecs d'una ràbia adolescent de dents desgastades.

xoc frontal

(Contra)dic sentiments en hora punta. A dins, accidents de trànsit. 

Sovint construïm poemes amb ferralla de mots.

falles

D'un diumenge per oblidar, tan sols dues coses se salven de la crema per quedar-se a la memòria.

on fire

"L'esperit et cou, la pell et bull"

Adrià Puntí, La clau de girar el taller

El cos es remou, es trenca i parlen les esquerdes. I lluques i creixes a cop de sol, perquè sí, perquè has de tornar a néixer per tornar a trencar-te i florir de nou amb cada primavera que invoquem a l'hora en punt que decidim que prou laments, que prou foscor.

És temps de foc. Tot crema, tot cou, tot bull. Consumim-nos abans no vingui el fred.

òxid

Grates la crosta per veure si encara hi ets, a dins. T'espolses l'òxid, el rovell acumulat d'anys massa humits: sovint ets massa metàl·lica. 

Però saps que el ferro també pot ser dolç. I mal·leable.

fotografies

Omplir-se de platja buida, i que l'absència de l'estiu pesi tant que faci crepitar la sorra humida sota els peus mentre caminem cap a un diumenge perfecte de novembre que et diu abrils a cau d'orella.

Ens comptem en estones blaves, converses al sol i fotografies que no fem. Els bons moments no estan fets per capturar-los sinó per viure'ls.

digues dits

Digues dits. 

I troba les paraules 

que amaga la pell per a nosaltres.

Perquè el tacte ens és sempre fidel.

desguàs

Quatre núvols esfilagarsats roseguen l'horitzó amb pinzellades de desgana. Una desfeta de propòsits, la posta de sol.

Els ànims, com la llum, sovint s'escolen per l'eixidiu dels dies.

esborranys

I was looking for a quiet place to die

Paul Auster, The Brooklyn Follies

Hi ha dies que comencen malament, amb mala lletra.

Ja triguem a inventar matins full en blanc esborrany que es puguin estripar o esborrar. I començar de nou, tot esmolant la punta del llapis, tot aturant-se uns segons per pensar abans d'escriure. Perquè la primera frase d'un llibre és important. Bon dia. O no.

contes per anar a dormir

The past is just a story we tell ourselves.

Samantha a "Her"

a mig gas

Aquest matí, sobre el gris del terra del pàrquing, un globus moribund com a símbol del final de la festa. 

La metàfora d'un dilluns.

a tot volum

La sensibilitat, a tot volum:
goig i desastres a parts iguals.

Tremolen els vidres
i també la veu
que se'ns trenca per dins
amb cada cançó que diem,
que duem
a l'esquerda que ens travessa el pit.

Perquè ningú el conserva intacte.

fusta

Hem arrelat l'un al cos de l'altre. 

A una espurna de distància, 

quan ens diem en estius incendiaris, 

invoquem el nom de la fusta.

Hem après a cremar sense consumir-nos.

relief

Escriure versos-mirall. I, de la mala llet, fer-ne una pedra per llançar-la contra el poema.

massa desembres

Em despullo de pell,
disfressa,
cuirassa i closca.
De sobte, ser un hivern
d'ànima tova, al descobert,
a qui li tremola la fe
en el proper desgel.

Massa desembres a la sang.

saber-se

Ser dreceres, viaranys
com petits capil·lars
que duen la saba arreu.
Saber-se ordenadament caòtica,
selva de camins,
mapes en blanc.

Però cada vespre cerco la teva mà
perquè em dugui allà on vull ser.
I sóc, amb tu.

freda o calenta

Diferents èpoques, diferents protagonistes. Però l'ombra allargada que ens amenaça sempre és la mateixa.

espresso doppio

Desemboliques el dia tot tibant el fil de llum que inaugura un nou matí. Feixuc, aquest tornar a prendre consciència del propi cos després del son, aquest tornar a enfilar el mateix camí i abraçar de nou la càrrega aspra de la rutina. Perquè la vida pesa i, sense ser del tot conscients de la ironia, carreguem un xic més el cafè per intentar alleugerir-la.

atmosfera protectora

A dins, ets tot bosc. Als arbres del cap de casa, qualsevol detall madura i esclata en un pensament. Collita de mots, versos sota la pell. Retractiles el poema amb veu de plàstic: el desig, envasat al buit, conserva la frescor de totes les primeres vegades.

salvavides

Oceans a deshora. El temps es passeja per l'angoixa que amara el pit amb escafandre i sabates de plom. Ara que sembla que et manca l'aire, jugues a desordenar la tarda, a esbarriar les hores que donen nom al vespre. 

Al cafè de mitja tarda, tot surant a la deriva, trobes el petó de bona nit d'un fill que se t'està fent gran i el rescates -i et rescates- amb la cullereta.

el fil del poema

Se'm precipita el verb per prendre la paraula a l'inici del vers per conjugar nusos.

Infini/tivo el fil del poema amb l'ajut d'un mot nou, inventat. I amb la complicitat d'una ve baixa. 

canvi cromàtic

Camaleons daltònics, corrues de formigues que roseguen les vores groguenques d'un estiu marcit, una posta de sol en blanc i negre, arc iris descolorits, roselles transparents que pidolen vermell en una primavera transgènica.

Faig meu un bocí de blau abans que el cel empenyori la seva ànima a un déu sense nom ni color.

-il·lusa-

Escric -suposo- per evitar -temporalment- fer allò que no voldria fer amb l'esperança -íntima i inútil- que les paraules finalment em salvin.

Massa pel·lícules amb final feliç.

cartografies

Conquerim esquenes amb els dits,
a pas de cargol,
a cop d'onada.
Travessem pams de cos,
panys de pell,
planúries de matinada.
A trenc d'alba,
a contrallum,
ser mapes, rastres.

El desig, desfilat,
és tot camins de plata.

set infinita

Remor de tempesta i un plugim de silenci esmorteït a la cambra interior. Sense saber ben bé per què enyores els dies en què bevíem les nits en vas alt i estret, sense gel, tot cercant sentir aquell cop sec i intens de la vida contra les parets despullades de l'adolescència. 

L'instint de llavors ens duia de la mà per carrers esquerps cap a qui som ara. Sense saber ben bé per què, des d'aquesta habitació plena de prestatges, anys i llibres, enyores aquella set que semblava infinita.

nosaltres

Se't perd la mirada, 

i la trobes tot rosegant núvols en trànsit 

per un cel qualsevol. 

La vida, d'un blanc trencat, 

sovint s'esquerda per la banda que no esperes. 

T'espolses la fragilitat, 

i s'escolen engrunes de blau 

entre els plecs d'un pensament de marbre.

Tastes la fermesa d'un pronom. 

Nosaltres.

dits

Tibes el fil dels dies 

per saber si encara hi és el llast del record, 

el pes de les hores viscudes.

I reculls els mots escrits al marge del cos 

com a penyora de tots els trens que hem perdut. 

A l'andana d'una estona furtiva, 

teixim versos de temps i llana, 

un poema llarg com l'enyor.

La vida se'ns acumula als dits.

desfici

Al fons del vas, 

tota la set d'un capvespre. 

Escures el dia 

amb la impaciència d'uns dits 

acabats d'estrenar;

amb el tacte 

rosegues les espines de les hores.

 

Massa desfici per a tan poca carn.

llana

Afames la set que vindrà 

amb un tast imaginari 

de les hores dolces 

que el desig guarda 

a l'infern de la jaqueta, 

allà on dormen els secrets 

a tocar del cor, 

a recer del gris laborable. 

Tardes que es precipiten 

en deserts 

al tombant de l'horabaixa 

per esmolar l'instint, 

seguir les dunes, el rastre, 

i trobar-te al final d'un dia 

                                     de pluja. 

Càlid, eixut, amable, 

com una ocasió especial, 

com ficar suaument les mans 

a les butxaques de l'estiu 

mentre travesses un hivern

pel seu carrer més fosc,

amb el vent a contrallum,

i, als llavis, un regust de llana.

fotosíntesi

Del vertigen de tants abismes oberts a la pell, en fas memòria agredolça. Sense saber-ho véns d'un temps d'arrels silencioses, invisibles. Ignores quina és la set que t'ha dut fins aquí, ara que els mots se't rebel·len nedant blanc avall, lluny de l'abast dels dits; ara que ja no necessites tants versos per dir-te. Tant se val. Els dies se t'omplen de llum sense voler, i ets refugi de llavors que esclaten en un demà sense espines, en una felicitat de brots tendres que s'escapa i s'estén, juganera, paraules enllà.

Fotosíntesi d'emocions; hores clorofil·la. El futur es diu en verd intens, amb un deix amable de minúscules, canyella i fusta.

sideral

La tarda s'obre com un somriure franc. Amb el vertigen a trenc de paraula, ingràvida, decideixo prescindir del cos, del llast i, astronauta, surto a cercar una pàtria a mida amb regust de planeta abandonat.

Que no ens faltin mai els divendres, extraordinaris, d'atmosfera feta d'hores-oxigen per poder respirar.

glaceres

Al capdavall del cos,
glaceres.

Inventes racons
on ocultar un bri d'hivern:
a l'ombra de la pell
dorm l'excusa perfecta
per, un dia qualsevol,
provocar un desgel,
celebrar una primavera.

Marceja'm,
ara que espolsem agosts
ara que diem setembres.

serps d'asfalt

L'autopista com una serp d'asfalt sota el sol, digerint lentament el trànsit. Entre tot d'autòmats al volant, sobrevola un instant de lucidesa. Ratolins de laboratori per a experiments socials, anem nodrint aquesta llibertat amb crosses que canvia la pell per anar-se fent més gran. 

Bon dia, rutina.

elàstics

Amb el cap als núvols i el regust d'un diumenge encara als dits, desitjar parèntesis. Perquè sovint el millor de nosaltres esdevé a l'espai íntim arrecerat entre dos signes ortogràfics.

Sigues ambiciós, gosa anar més enllà. Imagina pauses llargues, superlatives. Ser, elàstics, entre guions i claudàtors.

mans fredes

Deixes que el matí et prengui, i té les mans fredes. La tassa de cafè és un mirall-badall, un clos de temps aturat, líquid, fosc, amarg, dolç on naufragar mentre et comptes en angles rectes. Taula, pantalla, finestra.

Cansada d'arestes, em dibuixo un dia rodó, rotund, globus, aeròstat, estratosfèric, i faig meu el cel. No hi ha res com ficar la mà dins d'una butxaca antiga i trobar-la plena de bons propòsits.

objectes perduts

Els escrits antics són allà, al calaix, ben guardats, per recordar-me, per enyorar-me, per retrobar-me quan necessito saber d'on vinc, quan no vull saber cap a on vaig. 

Em pregunto què n'he fet, de totes aquelles metàfores. Entre mudança i mudança, sempre acabem perdent alguna cosa.

constel·lacions

Em recites la pell amb el tou dels dits.

El desig esdevé un llarg poema 

on el tacte s'atura a cada piga

que imposa la pausa

que dibuixa el ritme:

la carícia pren aire

per continuar entonant

la línia de punts que et duu 

fins al final de mi

fins a l'inici del joc.

Al cel de les teves mans, 

constel·lacions.

Quants (uni)versos calen per dir el cos?

tuaregs

Viure rellotge de sorra. 

Ser petits deserts de temps 

dins d'una pell de vidre, 

avançar empesos per la set 

i la il·lusió de trobar-hi 

un oasi a cada volta.

De tant en tant 

som dies perfectes 

que desafien els miratges.

aquest estiu sense casa

La tarda es desfà i, a dins, l'ànima es gronxa. Entre rialles intentem posar nom a aquest estiu sense casa que se'ns escapa per les costures de la pell, cremosa quan la pronunciem amb el deix del sol d'horabaixa. Els teus dits de marinada enreden el desig a les meves ganes i l'espera, dolça, bressola les hores que ens faran de nit.

La vida, a estones, és finestres obertes, panys de cel i carrers amples.

dissuasió

Que et cansi llegir la tristor és un bon mètode per evitar escriure-la.

mise en place

De nou, la perspectiva de la cadira. Amb uns altres ulls, però. 

Com de saborosa esdevé la rutina quan l'amaneixes amb el punt just d'equilibri entre memòria i enyor.

milenari

Que cada poema et faci

et digui

et recordi

en llegir el bocí de vida

que li va donar aire.

La lectura

com un llarg passeig

per tu mateix.

De cop, sentir-se vell.

L'edat del poeta

la diuen els seus versos.

perpetuum mobile

Rere la façana, melodia de fonaments, formigó, filferro, bastides.

Som éssers en contínua construcció.

safaris

Afamades, les emocions surten de cacera per aquest territori conegut que és el teu cos, les teves mans, el teu rostre, el teu nom. Que l'amor encara sigui capaç d'agafar-te amb el cor a contrapeu i fer-te caure de nou en el seu dolç parany, no sé si per subsistir, persistir, perviure o sobreviure.

De tant en tant, sentir-nos vius. Ni mots ni motius. Safaris, meravelles, totes aquestes ganes. Tots els mecanismes.

vacances

A la boca, el tast

gairebé oblidat

del vertigen,

ara que cavalquem

un temps desbocat

sense brides.

A estones,

la vida ens va baldera

i avancem a tentines

com infants

que proven de caminar

amb les sabates dels pares.

anticiclons

L'estiu ha niat a dins.

El cos és solsticis

anticiclons

penombra

i migdiada.

Nits-rèptil

sal, escata,

brànquia.

Trémer 

en pensar-nos aigua.

Som finestres obertes

i la marinada ens diu la pell,

costura a costura,

fil per randa.

cordó umbilical

Dios aprieta, pero no ahoga

Refrany popular

Dies que neixen amb l'horitzó al voltant del coll.

Hi ha futurs que costen de respirar.

líquid

Pensar-te mar
per nedar-te l'esquena
amb les mans nues
de la memòria.
Voler ser la teva set
-sempre-
i alhora aigua dolça.

Dessalar-nos.
Desbordar-se de la pell.
El desig és líquid.

roba estesa

Tot esquinçant la pau del cel, un estol de núvols en trànsit com una pinzellada que avança sobre un llenç d'hores blaves. Flaire de roba estesa.

Les primeres pàgines d'un matí d'estiu són una promesa blanca on esbossar una alegria de traç finíssim.

non-non

Dura, la pell del vers més cru
que gestes a dins
i que encara ha de néixer.

Digues-lo, bateja'l,
ressegueix-ne els contorns
un i altre cop.

La veu,
com un bàlsam sonor,
bressola els mots
fins a estovar-ne el tacte.

una d'indis

El vermell pren el relleu al verd pel que fa a les qüestions d'esperança: els dies pellroja s'abillen de festa a l'horitzó del calendari.

Juliol udola. Remor de vacances.

piulades

Que sovint, enmig d'una conversa, obris la porta de la gàbia de la memòria per agafar un record i que aquest s'escapi volant, oblit amunt.

Cada cop costa més fer-los baixar.

sucre a la nafra

La sal mossega la pell amb dents de vidre per invocar el dolor. La sal crida la sal, però tu ja fa temps que has ensinistrat el mar interior que envolta la península de l'ànima per cosir-hi puntes i randes de cel·lofana.

Sucre a la nafra.

emergency exit

Tantes ganes de tot,
sense baranes
sense brides
sense mida.

La urgència pren la sang:
impacient, la tempesta;
el cor, penya-segat.
Voler anar més enllà
dels murs de contenció,
dels senyals de sortida,
del fugir endavant,
del no mirar enrere.

Prou estàtues de sal
i més entrades d'emergència.

rostolls

Crema quelcom al fons dels ulls.
No saps si el temps cec,
                                      aturat;
si aquest desig inútil, sec,
que no va més enllà de les mans,
si les imatges-rostoll,
                       combustibles,
                                         banals.

Ets tot incendis quan cau la tarda.

esborranys

Sota un cel cruixent, 

hores en blanc. 

La nit s'escriu a si mateixa 

sobre un silenci sorollós.

L'endemà és una llum 

de pell fina,

i tots els esborranys.

vincles

El nus es desferma

i dius

-com un plor-

tot allò que et lliga

a dins

amb veu de cànem i espart.

I tornes a fer el llaç.

en espiral

Sobre una tarda quadrada, mots vermells i rodons. Entre marges, pautes, parets, imperatius i futurs possibles, escrius un pany de cel amb regust de cireres.

L'estiu d'un dia d'agenda -9, Tuesday, June- és un grapat de versos amb pinyol enquadernat en espiral.

converses

Empeny l'onada que creies adormida al fons de l'esquerda. És hora de naufragis: tems l'embranzida de la veu líquida amb deix de terratrèmol i tries el tacte en comptes de la paraula. Proves de fer parlar el cor a través del pes de la mà, i mesures el gest per abocar la quantitat exacta d'amor a la carícia.

Els dits, a cop de batec, xiuxiuegen el desig pel pendent de la teva esquena.

embasta

Tibes un vers i et desfiles,

a poc a poc, 

fins que torna la fe 

amb el darrer nus que, 

oportú, 

no et deixa caure.

El poema és una teranyina

que sovint et recorda 

que vas ser aranya.

tard(or)

Una mañana te levantas y te das cuenta de que ya es tarde para todo.

Juan José Millás, Dos mujeres en Praga

cadàvers

En aquests temps que corren, el poeta ha de publicar(-se) o morir.

compàs d'espera

Aquesta edat silenciosa, 

invisible, 

com un compàs d'espera. 

Com arribar tard a casa 

al vespre 

i trobar la taula sola,

a mig desparar.

Entre les restes del sopar, 

la urgència de les primeres vegades. 

El desig tebieja,

la fosca escura els plats.

ficció

Dies en què el cos s'escriu a si mateix en codi de laberint en un intent de retenir l'ànima a dins. Cal·ligrafia de l'instint. Sota la cuirassa de la pell, bateguen refugis. Refuses el fil: a fora esperen els minotaures, coberts d'una heura espessa, per devorar la llum. 

Cadascú inventa els seus propis monstres, els seus propis superherois i la seva versió de la història.

histologia

Esmoles la mirada per seccionar el paisatge habitual amb precisió quirúrgica, tot esperant trobar un detall encara ocult, encara per desvetllar dins del seu teixit. El mateix mur, les mateixes hores, la mateixa finestra. El mateix retall de cel, arbre i terra. Esquinces la llum, doncs, en un gest desesperat per esquitxar la rutina de matisos, per nodrir les arrels d'aquesta esperança cega.

Als ulls, regust de cel·lofana.

(re)trets a l'aire

Voldries fondre el gris plom 

i pagar el cel 

amb la seva mateixa moneda. 

La ràbia traça horitzons inútils.

Com la trajectòria de les bales 

a l'aire 

llençades a l'atzar.

hot pink

Dijous 14 de maig, 8:45 h. Declares oficialment la guerra a la son i decideixes bombardejar l'espai mínim on habiten els sentits amb un solo de guitarra elèctrica a tot volum.

David Gilmour és una arma de destrucció massiva.

sisme

Fàcilment t'aveses a aquest amor tranquil, d'arestes suaus, desgastades de tant dir-nos, de tant usar-lo.

Però encara ens sabem dibuixar terratrèmols a la cara oculta de la pell.

en cas d'emergència

Brandem la carn, deslliurada d'hiverns, com a ofrena a aquest excés de llum. Brama el blau esvalotat de l'estiu que despentina dies i calendaris, i ens desordena el desig que ara bull i es revolta contra el paisatge obligat de la rutina. Arriba el miracle, i se'ns desvetlla el pòsit d'adolescència que tots guardem secretament, per utilitzar-lo en cas d'emergència, per barrejar el pretèrit i el present a la sang a parts iguals.

Que saltin les alarmes.

Escher

Dies com quadres que enganyen els sentits: caminem convençuts que sortim del pou quan realment estem fent tot el contrari.

oasi

Habites un desert privat que amagues sota les ungles. Esgarrapes el mot amb el deix de la sorra i ensinistres la set perquè, per una vegada, sigui l'aigua qui et busqui. I et deixes trobar en la intersecció dels dits, allà on la pell poua el tacte de les dunes, allà on el vent es pronuncia suau, fricatiu, alveolar.

El desig és un glop de vida servit en got baix amb un parell de glaçons.

de palíndrom a palíndrom

Li dónes veu a la frustració i, lluny de parlar, entona una cançó trista mentre desordena, una a una, les lletres del propi nom, i viatges d'un palíndrom a un altre.

Ser res.

literatura tòxica

Coneixes personalment certs escriptors i, a partir de la trobada, no pots evitar que la coneixença influeixi en la lectura de la seva obra, tant positivament com negativa.

I hi ha llibres que adoraràs secretament, i altres que saps que no compraràs o que no tornaràs a agafar del prestatge per no contaminar-te de la toxicitat dels seus autors. Una llàstima. O no.

abans de la pluja

Amb dits llargs i fins, l'amor esfilagarsa el desig per cabdellar tempestes i remolins sota la pell. 

Voler-te és un verb que fa olor de terra mullada.

símils

Furgar l'interior de la pròpia cambra tot cercant un bri de llum, entendre els mecanismes, l'origen de la fosca. Que el mèrit sigui trobar, a les palpentes, la primera línia d'una història i fer-la créixer. Com la llavor que se sent còmoda en un pam de terra. 

Plantar llibres. Escriure roses.

baranes

Trobes un manat d'hores oblidades a la butxaca d'una vida que ja no et poses. I treus a passejar una llibertat que et va ampla, baldera, i per fer callar el vertigen li poses baranes. 

Estem tan avesats a ser ocells de gàbia estreta que ja no sabem estendre les ales quan ens regalen un pany de cel.

àpat

Mastegar el pes del cos,

digerir l'existència.

Viure's, assaborir-se,

mos a mos,

per saber-se'n el tast.

herències

Cuanto más te agachas, más se te ve el culo

Refranero popular

Ja ho deia la meva àvia, entre moltes altres dites.

I la meva mare.

I ara jo.

tanto monta monta tanto

Sentir-nos excepcionals durant un parell de tardes per haver guanyat el pols a la rutina. O és la rutina que de vegades, indulgent, pietosa, es deixa guanyar per fer-nos sentir excepcionals?

esdentegats

Desfilo mots amb la mirada que despulla el text amb un gest precís, quirúrgic, diagonal. Ara que desaprenem a llegir amb totes les lletres, enyorem els dies en què devoràvem poemes, escuràvem els versos, rostàvem el plat.

Que cruel és tenir fam i, davant l'espectacle de la carn, trobar a faltar les dents del passat.

estadística

Avui et penso 

en batecs i volums. 

En ritme cardíac 

i metres cúbics d'aire. 

En l'aire i el múscul 

que omplen 

i donen sentit al pit.

Avui et mesuro 

en taquicàrdies i sospirs 

en un intent inútil, 

inexacte, 

imprecís, 

de classificar-te.

post-its & to-do lists

Les llistes nostres de cada dia com esquelets que ens vertebren la vida.

paulocoelhejant

Per deixar entrar la llum, tan sols cal descórrer les cortines.

aguda, plana, esdrúixola

Renuncies. Renúncies.

Tant se val ja on col·loquis l'accent.

collar, cadena i morrió

Canalitzes la mala llet a través d'un vers:

dard enverinat que saps que no farà diana.

El blanc no llegeix, sols ofereix paper

on treure a passejar els mots

amb la ràbia ben lligada.

Collar, cadena i morrió,

i bossa per recollir l'emprenyada

que acabarà al fons

de qualsevol paperera del carrer.

ortigues

Alguns records couen en tornar a tocar-los.

turisme de tu

De tant en tant, vacances al país d'una treva amable. Dibuixo una finestra sobre el blanc de la seva bandera per contemplar-te amb ulls nous. Turista del teu cos, descobrir-te, altre cop, com si fos la primera vegada, amb tot l'amor per estrenar a les mans.

He perdut el compte de quantes maneres m'he enamorat de tu.

tots els camins

I'm lost but I'm hopeful

Alanis Morissette

Desenredar laberints,

i usar el fil 

per embastar destins.

Plantar engrunes

perquè creixin 

dreceres i viaranys.

Roma, amor,

tots els camins.

Sentir-se perduda 

esdevé un bon motiu

per tornar a trobar-me

en tu.

minimalista

Dies esmolats i hores baixes al desordre del cos. Lligues curt el desig i mous els mobles. Calia arribar fins aquí per adonar-te que, de fet, la casa és gairebé buida, que cal pintar la façana i que et fa mandra triar un nou color.

Però hi entra molta llum, i s'hi vol quedar a viure.

cuac

Persones que neixen amb el perfil aerodinàmic adequat per viure millor que altres.

Supervivència. Evolució. Espaldapato.

ignífug

La ràbia esclata 

en el gest.

El crit duu, implícita,

metralla de paraules.

La impotència, 

ben ancorada

al fons d'aquest buit

que crema

que s'inflama,

sobreviu sempre

a tots els temporals

a tots els incendis

de l'ànima.

El dolor espurneja,

ignífug.

suport

Davant l'amenaça del gris, deixar que el blanc del paper t'abraci l'ànim i t'aculli els mots.

conillet d'Índies

Dies en què et preguntes, hora rere hora, on és la càmera oculta.

arròs covat

Dones que princesegen en un conte on no hi ha granotes.

Que inútils, els besos.

en trànsit

Preguntar-se el cos

perquè et respongui

el dolor itinerant

del verb 'ser',

sempre en trànsit,

quan ens (con)juguem

l'existència.

Dir la carn, l'os,

donar sentit a la pell

amb la hipersensibilitat

vers el tacte 

de tots els límits.

Preguntar-li al cos

per què, de tant en tant,

oblida respirar-te.

caiguda lliure

Dies-precipici, 

sense ponts ni baranes, 

on viure es limita 

tan sols 

a no resistir-se a l'abisme.

especier

Sovint la vida oblida la sal quan cuina els dies. I el pebre, la cúrcuma, el bitxo, la nou moscada, la canyella...

robinsoniana

Cerco el millor de mi

en les mans d'un dia qualsevol.

Sóc el pòsit del gest del temps,

el dit alçat cap al cel,

l'illa deserta que dibuixa 

naufragis a la selva de línies 

que pobla el palmell de les hores.

Quiromàntica,

robinsoniana,

m'invento un divendres

a mida sobre la pell tova

que tingui les teves mans.

meteocat

Al televisor et saluden els mapes
d'un temps esquerp
mentre pugen les temperatures
a l'interior.
El cos et diu la febre com sap:
el foc als ulls;
a la pell, el gebre.
I obvies la predicció de l'oracle
-ara de plàstic, digital-
i enyores, líquida,
els anys de mercuri
i l'escalfor de la mare.

petites primaveres

Que arribin les coses bones en petites dosis, a poc a poc. 

Per poder assaborir-les com cal.

vànova

Avions com agulles que van cosint el blau amb cada trajecte.

El cel és ple de costures.

pa tou

Amb la fosca, l'abisme conegut i les esquerdes que diuen la fragilitat amb veu de vidre, amb tots els matisos del glaç. El cos és ara pa tou que es desfà a les mans.

Em pregunto si m'estimaràs fins a la darrera engruna.

trànsit aeri

Passo els semàfors en blau. El matí em parla amb el color indefinit de la urgència i jo contesto amb respiracions profundes, cançons-oxigen fetes d'hora del pati, de molt cel ample i núvols estrets, avui que em manca l'aire. Invento pensaments rodons -com els globus- i els farceixo de vent -com els bunyols de quaresma- per fer volar catifes cansades de tant de terra, de tanta sabata, de tanta pols, de tanta horitzontalitat sense horitzó. Avui, ni estels ni coloms: voler mil i una nits per enlairar avions de paper amb ànima de llana. El desig viatja en business i tu -sempre tu- ets el destí que dóna sentit a tots els aeroports.

batiscafos

Surt un sol submarí. Simfonia de blaus, rapsòdia líquida: les emocions, a tot volum. Sense pretendre-ho, vestim el dia de seda i foc tan sols amb el simple gest de triar una cançó. 

Antònia Font és sempre divendres.

afamats

Escrius l'amor, altre cop,
i estimes fins al moll
de l'os del poema.

Rosegues els versos.
N'escures els mots.

rexona

Quan la poesia t'abandona, els versos fan olor de suat.

esperes (i desesperes)

Sovint la negativa recorre la distància que ens separa de l'esperança inicial de puntetes, amb passes petites.

La recança, la impaciència i la incertesa són mètodes subtils de tortura. 

love songs

Hi va haver un temps en què les cançons d'amor van deixar de tenir secrets i van començar a parlar-te. Ara, però, de tant sentir-les -perquè no en tens d'altres, perquè no en trobes de noves-, la veu s'esfilagarsa i apedaces les notes i les paraules perquè no es moguin del seu lloc.

La nostàlgia deu ser això.

whisper

El desig sojorna 

a la riba dels teus llavis.

Em dius. I sóc.

camaleó

Tries un vestit que fa divendres, que t'acoloreix cos i ment. I que gairebé ni de lluny et queda igual que a la model.

Bon cap de setmana!

esfèricament

You have to live spherically - in many directions. 

Never lose your childish enthusiasm - and things will come your way.

Federico Fellini

Visc d'esquerra a dreta, i els vespres d'ulls ben oberts, com de lluna plena, torno a l'inici del meu nom, tot passejant lentament, de dreta a esquerra. Rutina de mi: dues vocals i dues consonants idèntiques. Provo d'escriure'm esfèricament per ser en moltes altres direccions. Avui, al blanc, hi ha mar de fons. Em roda el cap en l'intent. 

Que difícil és fer que es rebel·li un palíndrom.

la treva del cactus

De tant en tant, una pausa en la pell esquerpa. Una virtut, una escletxa. Una flor.

Ocupats tot esmolant les punxes, de vegades oblidem que hi ha una primavera per a cadascú.

bràquets

De nou, la selva. Metàl·lics, pronunciem el dilluns entre blaus lànguids i blancs allargassats i un sol que encara no respira. La vida empeny, el trànsit mossega. Diem lluita. Cridem supervivència.

En temps d'ortodòncies, maldem per ensenyar els ullals.

bluetooth

Dos mil onze és Lamparetes, i un estiu de sentir molt la vida, superlativament, com a tot volum. Com quan cantàvem Boreal plegats al cotxe mentre conduíem cap a una tarda despentinada de dissabte, amb un sol de finestres abaixades i ànims exaltats. I ens conjugàvem, altre cop, en plural. I érem vespres i gintònics, jazz, ànsia de paraules, enyor de cor desbocat i distàncies que es podien esborrar amb un 'vols?' en veu baixa.

Dos mil quinze és nosaltres, molt, superlativament, com a tot volum. Rarament cantem (per què ja no?) però ens estimem a foc lent mentre omplim els dies de vida i mots i de moltes cançons que suren a l'aire com petits avions.

Visca el Bluetooth.

naturalment

Ets en mi com un gest,

un hàbit, 

un costum d'aquells

que et fan feliç 

tan sols 

pel simple fet d'existir-hi.

estàtues

L'amenaça del marbre: el respirar lent de l'estàtua, la pell de vidre, aquest viure pedra.

Em pregunto on ha decidit amagar-se l'emoció. I d'on surt tanta indiferència.

hàmster

Tenir la sensació que vivim en un constant trànsit circular. I que tan sols tenim l'opció de millorar-ne la curvatura.

laberint

Escrius com si t'anés la vida a cada mot, a cada pas per aquest carrer solitari que és sovint el full en blanc. I no te n'adones però les paraules que vas deixant són engrunes. El fil que tibes per tornar a casa les vegades que et sents perduda, els dies en què et preguntes si val la pena escriure, si cal continuar.

Mires enrere per ser, entre tants interrogants.

àncora

L'ànsia és avui un mar embravit dins d'una tassa de cafè i la voluntat, petites barques de pesca que feinegen dins meu mentre ballen al ritme del neguit. Espurneja aquest enyor elèctric en la veu de totes les coses. Mentre intento avesar-me a les costures d'aquest dilluns, em vessen les ganes de diumenge, de parpelleig suau de matí, quan la mirada encara no té fam de llum i, sense pressa, es recolza en la teva espatlla tot esperant que el desig marqui l'hora en punt de l'amor. I em dius la pell, i em promets el tacte, i fas que el cos sigui cos una vegada i una altra.

Amb el darrer glop, trobar el consol del sucre al fons de la porcellana blanca. Perquè saps que el dia sempre tomba, la mar es calma i tu ets la certesa que m'espera al final de cada paraula.

incendiària

El repte de conjugar les hores. I dic distàncies de paper amb verbs de foc perquè el desig arribi intacte a l'horabaixa.

El darrer mot flameja encara. 

terrorisme poètic

M'espolso dels ulls uns versos dolents.

...

Hi ha poemes que són actes terroristes.

carnestoltes tot l'any

Llops camuflats entre els xais. Gent a qui la disfressa li escau tan bé que mai no diries que viuen amb una pell de més.

Llàstima que alguns siguem capaços de detectar-ne les costures.

àngel de la guarda

Escurem el vespre. 

Entre les restes de l'àpat, 

un fil de conversa: 

se'ns desfà el dia 

en paraules cansades. 

Qui sostindrà la nit 

per evitar que se'ns trenqui?

flors i violes per sopar

Imagino que, quan em mires, redactes interiorment el blau cansat dels meus oceans, la dolçor de la meva sal, amb la teva cal·ligrafia de veles antigues.

Els meus ports t'esperen. Ben il·luminats, celebren que, malgrat els anys, encara vulguis ancorar a la meva badia. La marinada, escrita amb les teves mans, fa olor de festa.

viure hipoteca

Potser és aquest dur el divendres a la sang que m'esperona el viure i em fa cavalcar-lo efervescent. No saber del cert si és aquest haver tornat fugaçment als disset anys o l'eufòria de sentir-nos per un moment amos de les pròpies hores el que provoca aquesta primavera interna, aquest desgel, i que ara tot sigui fressa d'aigua, dolls, torrents.

Habitem-nos, molt, superlativament, fins que ens desnoni el dilluns, d'un gris exigent, tot reclamant la propietat de les nostres ànimes de nou a sis.

versos blancs

Quan el cos no té prou 

adjectius amables 

per ser sopluig 

-la carn sovint no és
prou tova ni prou ferma 

per acollir-nos i
sostenir-nos alhora- 

ens construïm refugis 

amb mots de morfologia dura 

però de pell suau. 

Vertebra'm 

amb versos de marbre.

el febrer més nu

enfila't a la branca més alta

de la mimosa

del teu febrer més nu.

vesteix el groc.

tenyeix-te el cos amb el desig més boig,

bressola el teu present fins a la son,

i oblida el que has viscut per viure encara.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

Com costa dir adéu al mestre...

gargots

Redactes un estat d'ànim amb l'esperit juganer d'una cançó i un grapat de mots de cal·ligrafia alegre. 

Perquè saps que pots dir primaveres quan el gris tan sols sap escriure l'hivern amb lletra de metge.

bixest

Inventes dos febrers a mida:
ni massa grisos
ni massa tristos
ni massa freds.

L'equilibri, però,
el trenques premeditadament
tot afegint-hi el pes
d'un sol dia.

febre

La febre estova la sang que, impassible, empeny carn, cos i anys. Les hores, tendres, es desfan dins del bocí d'hivern que són aquestes mans fredes, perennes, inevitables, mentre el món crema a la mirada. Entre incendi i incendi, dibuixes paisatges amb línies de punts d'ebullició. Boires, cel blau, efervescències, paracetamol. 

A quina temperatura s'apaga el desig i s'encén l'ànima?

viure, escriure i viceversa

De vegades el simple gest d'escriure és tot un acte de supervivència.

vespre

Hem begut, i el vespre
és un ara que se'ns abelleix etern.
El desig es passeja entre els dits,
àvid de tacte.

Hem ofegat límits i fronteres
en dues copes de vi.

tempestes

La mar en calma, ara que ja has acabat de pentinar les onades. Perquè encara et pobla la sal, encara et saps la humitat dels oceans rebels que la vida ens fa néixer a dins i que a estones et prenen i et parlen amb una llengua aspra que tan sols tu entens.

Nàufrag de tu mateix, altre cop, com tantes altres vegades, tornes a trobar un port, una illa, una platja, una nova pàtria petita que es deixi dir amb veu de terra ferma, amb el deix de totes les oportunitats.

paisatge interior

Arquitectura de grisos,

coreografies urbanes,

tristesa en construcció. 

L'ànima és un bosc de grues metàl·liques.

extraterrestres

A la Terra hi ha gent que viu alhora en sistemes solars fets a mida, amb planetes piruleta que orbiten al voltant d'un sol bonic de cel·lofana, i naus interestel·lars brillants, sempre noves de trinca. I n'hi ha d'altres que viuen com poden en la realitat del planeta que els ha tocat, situat a la perifèria d'una galàxia polsosa. 

Via Làctia? Mala llet! Coi d'extraterrestres.

el nostre nom de dilluns

El món pren el nom de dilluns i nosaltres, Sísifs moderns, ens disposem a resseguir el contorn de les seves lletres en un exercici etern de cal·ligrafia cansada.

Quanta desgana es pot encabir en un sol mot.

(blank)

Perquè, de vegades, no cal dir res.

la nosa

Ésser llacs en calma, i tenir la capacitat de treure's la nosa, la pedra de la sabata per llençar-la a la pròpia superfície i trencar la pau de l'aigua. Fer que les ones concèntriques esdevinguin paraules, versos, poemes, paràgrafs.

Escrivim sobre allò que ens torba, sobre allò que ens altera, sobre allò que ens commou.

líbranos de todo mal

Quan la vida es torna dècimes de febre i tos improductiva. consulti al farma-déu-tic.

l'amor amable

Elèctric encara, el desig que ens visita de tant en tant. Els cossos esperen ara la certesa del tacte quan abans ens provocàvem incendis sota la pell amb tan sols imaginar la promesa del plaer que avançava cap a nosaltres amb pas ferm, sense haver de vessar cap paraula.

L'amor se'ns ha tornat amable, no creus?

la cal·ligrafia del vent

Se t'enreden als dits totes aquestes ganes de no-saps-ben-bé-què però que, al cap i a la fi, són empenta, són camí, són arrels i branques que creixen cap al cel, cap a l'aliment, cap l'aigua.

I dius dilluns i penses sospir i escrius remolins a la panxa amb la cal·ligrafia del vent que solca la cara oculta de la pell.

invasions

Tornar, i que la rutina de sempre et rebi amb un regust nou de braços oberts. Celebres aquesta llum -tu saps per què-, i pensar-te, pensar-vos, pensar-nos és un verb d'un blau càlid, volàtil, que t'esclata al cel interior i que t'amara la veu amb un deix suau de sol. Focs d'artifici, conjugacions, invasions.  

Quina felicitat esquerpa, aquesta que s'amaga rere la sacsejada tènue d'un calfred amb ànsies de terratrèmol. La carn és viva i es revolta, i parla a través de cada esquerda.