Escrius com si t'anés la vida a cada mot, a cada pas per aquest carrer solitari que és sovint el full en blanc. I no te n'adones però les paraules que vas deixant són engrunes. El fil que tibes per tornar a casa les vegades que et sents perduda, els dies en què et preguntes si val la pena escriure, si cal continuar.
Mires enrere per ser, entre tants interrogants.
No t'oblidis de mirar enrere. El passat, segons quin, no s'ha de revisitar. Però quan costa tirar endavant en allò que sabem fer, que de vegades és feixuc, sí que està bé mirar tot el que hem aconseguit per agar l'empenta necessària i continuar.
ResponEliminaSí, XeXu, de vegades cal mirar enrere per saber d'on venim, qui som, què hem estat i què podem ser :)
ResponElimina