àncora

L'ànsia és avui un mar embravit dins d'una tassa de cafè i la voluntat, petites barques de pesca que feinegen dins meu mentre ballen al ritme del neguit. Espurneja aquest enyor elèctric en la veu de totes les coses. Mentre intento avesar-me a les costures d'aquest dilluns, em vessen les ganes de diumenge, de parpelleig suau de matí, quan la mirada encara no té fam de llum i, sense pressa, es recolza en la teva espatlla tot esperant que el desig marqui l'hora en punt de l'amor. I em dius la pell, i em promets el tacte, i fas que el cos sigui cos una vegada i una altra.

Amb el darrer glop, trobar el consol del sucre al fons de la porcellana blanca. Perquè saps que el dia sempre tomba, la mar es calma i tu ets la certesa que m'espera al final de cada paraula.

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© an ↔ na
Maira Gall