Potser és aquest dur el divendres a la sang que m'esperona el viure i em fa cavalcar-lo efervescent. No saber del cert si és aquest haver tornat fugaçment als disset anys o l'eufòria de sentir-nos per un moment amos de les pròpies hores el que provoca aquesta primavera interna, aquest desgel, i que ara tot sigui fressa d'aigua, dolls, torrents.
Habitem-nos, molt, superlativament, fins que ens desnoni el dilluns, d'un gris exigent, tot reclamant la propietat de les nostres ànimes de nou a sis.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada