Esmoles la mirada per seccionar el paisatge habitual amb precisió quirúrgica, tot esperant trobar un detall encara ocult, encara per desvetllar dins del seu teixit. El mateix mur, les mateixes hores, la mateixa finestra. El mateix retall de cel, arbre i terra. Esquinces la llum, doncs, en un gest desesperat per esquitxar la rutina de matisos, per nodrir les arrels d'aquesta esperança cega.
Als ulls, regust de cel·lofana.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada