Remor de tempesta i un plugim de silenci esmorteït a la cambra interior. Sense saber ben bé per què enyores els dies en què bevíem les nits en vas alt i estret, sense gel, tot cercant sentir aquell cop sec i intens de la vida contra les parets despullades de l'adolescència.
L'instint de llavors ens duia de la mà per carrers esquerps cap a qui som ara. Sense saber ben bé per què, des d'aquesta habitació plena de prestatges, anys i llibres, enyores aquella set que semblava infinita.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada