irisar

Contemplar els regalims al vidre, ara, com van dibuixant, amb l'ajuda del vent, el mapa de la impotència. Les estones que el cos deixa de ser-nos fidel, desitjar que el viure esdevingui líquid per poder ploure aquesta fúria contra la desídia dels dies defectuosos, tacats i bruts.

 

Que la tristesa és impermeable, ja ho sabíem. Tot és qüestió de resseguir-ne la superfície per trobar-hi una esquerda, un forat, i abocar-hi una tempesta. Que, amb la calma i les darreres gotes de pluja, sabem del cert que sempre arriben tots els colors.