Aquesta llum de tarda que tot ho estova, inevitable. L'instint, esponjós, i la porositat que s'estén pel cos per atrapar el darrer alè de diumenge abans no escapi per la finestra oberta de tots els finals. Perillós, el licor que destil·la del plaer de les petites coses: ebris de calidesa, ja no hi ha murs ni barreres. Ni la voluntat ni aquesta pell de vidre podrien aturar l'embat de la sinceritat que, brutal, obre les portes que ens separen.
No m'ho demanis, que avui diria que sí a tot.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada