Algú canta de lluny, des d'una cançó dels anys vuitanta, des d'un passat amable de bateries programades i sintetitzadors. I notes com somriu la nostàlgia, sense demanar permís per utilitzar els teus llavis.
No hi ha descans per als perdedors: després d'un diumenge fràgil ve un dilluns infame, l'ofec dels crits que no arribaran mai a néixer. La queixa és empassar saliva per arrossegar la veu coll avall, un silenci més i un apretar els punys amb força perquè callin també el gest, els dits, les ungles. Llaurarem els dies altre cop, amb el cap cot i la mirada perduda al mateix indret on cada matí deixem l'orgull per recollir-lo a la tarda, un xic més maltractat. I tan sols esperes que la rutina no esdevingui prou dura com per abandonar el costum d'acaronar els vespres amb els mots que reculls pel camí de tornada a casa.
Algú canta de lluny per recordar-te el sabor que feien les promeses que inventaves. I que encara tens memòria.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada