Composar vespres en minúscula, d'un silenci de lletra lligada, de cal·ligrafia antiga, com quan teníem tot el temps del món per dibuixar paraules sobre la pauta dels dies elàstics, gegants, propietat d'aquelles mans encara petites.
Que el fred esperona els verbs, i el moviment conjuga núvols de noms i llocs, i invoca paràgrafs i llengües. De quants adjectius estem fets? Els comptem ara que la son amoroseix la carn dels mots i devorem records per nodrir-ne de nous. La ràbia ha perdut les dents i els versos ja no mosseguen com abans.
Ganes d'escriure l'amor, el soroll del món, el perfum de les coses petites amb metàfores lluentes, brillants. Veu de purpurina. Ara que ningú no em sent, és hora de preguntar a un dels meus déus barats a quin calaix d'aquest cos esbarriat acostuma a amagar la màgia.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada