Avui em regalo a mi mateixa un poema d'un dels meus poetes preferits, Amadeu Vidal i Bonafont.
| Missatge en una ampolla trencada |
Recordo quan encara volia créixer.
El misteri m’esperava al fons de tots els contes,
els amics m’ovacionaven amb la gesta
d’apedregar un gat d’entre les bardisses.
Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia
i em tallaven les ungles,
quan no sospitava que un dia
tindria un número de targeta de crèdit,
un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.
Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.
|
Buuuuffff... (una altra vegada). Petonet.
ResponEliminaHome, no és que sigui molt optimista, eh? Va, avui més que trencada volem ser dels que la veuen mig plena!
ResponEliminaAvui, tots els parcs se t'obriran, i demà, si vols, ho sé. Que hi entres o no és cosa teua.
ResponEliminaPer molts anys, anna!
Ja saps que jo de poesia poca, però ei, moltes felicitats! Segur que l'auto-regal t'encanta!
ResponEliminaGràcies, guapos :)
ResponElimina