Em pregunto de quina pasta està feta l'ànima, que de vegades s'estova amb tanta facilitat. O és que hi ha dies que se'ns desborden els rius interiors, de tanta humitat, de tanta aigua. Ser una mica mar, una mica platja, i que la llibertat sigui aquest deixar-se endur pel bressoleig de les ones que es dibuixen al cos.
L'ànima, aquest animal de suro que sobreviu sempre a tots els naufragis.
;) (de Mca)
ResponEliminaEeeeeeiiiiii!!!! Quant de temps!!! Benvinguda de nou :)
ResponEliminaQuant de temps...? Noooooo!! Sempre hi som però en silenci. (de Mca) ;)
EliminaM'alegro, doncs, que sempre hi siguis, anònima :)
ResponEliminaCarles, tots duem un mar dins del clos del cos :)