Ara voldria tots aquells versos per a mi, però llegits amb l'emoció d'ahir. Perquè avui no deixen el mateix regust de batec desbocat a la sang, perquè avui ja no sóc la mateixa que ahir. A vegades em dic duna que avança sense brúixola ni nord ni destí concret. Tan sols moviment. Tan sols sorra i vent, cap endavant.
Potser hi ha un poema per a cada moment. O un moment per a cada poema. O un mateix poema que muda de pell. Chi lo sa.
Chi lo sa...
ResponEliminadifícil joc d'equilibris el de la memòria i el present (i potser un esquitx de futur que voldríem, i no, cert)... i els desitjos del vent imprevisible...
ResponEliminaSí, noi. Tot plegat és complicat. Però ja sabem que la vida no és fàcil. Una abraçada, miquel :)
ResponElimina