Avui, el privilegi d'una finestra amb un ampit imaginari on reposar la mirada. Avui el verd és més verd, l'ocre és més ocre i el gris és més gris, i el plor és a tots els vidres.
Però avui no és un dia trist malgrat ens ho sembli a aquells que mirem per la finestra. Perquè els dies no ploren, tan sols fan tardor. Potser som nosaltres que, igual que la pluja fa amb els colors de la natura, amarem els sentiments per fer-los un xic més intensos.
Plou-me.
Causa o conseqüència? Els dies de pluja ens posem més melancòlics o només ens ho fem?
ResponEliminaNo ho sé, XeXu. Potser és aquesta humitat, i aquest símil amb el plor, allò que ens entristeix durant els dies de pluja. O simplement les baixes pressions atmosfèriques ;)
ResponElimina