Només tu coneixes on és el caire
de l'abisme que et retalla per dins,
allà on hiberna el vertigen.
On és el foc que t'habita
a les palpentes.
Perquè et saps en els rastres
en les restes de tot allò
que va cremar algun cop per salvar-te,
has après a crepitar sense flama,
a encendre versos amb altres versos.
Ja no tens por a l'espai en blanc:
has entès que la llum és sempre allà,
pacient,
tot esperant la paraula exacta.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada