crec



La poesía
es
lenguaje
que al romperse
                                                        cruje.

Lo superfluo y otros poemas, Alberto Santamaría


Saltar de fulla en fulla per les voreres d'una tardor llunyana per sentir cruixir el groc impossible d'uns dies que ja no tornaran. De vegades voler descriure la remor de l'enyor arrossegant els peus pel passadís de la memòria, i no. De vegades aquell dolor petit, agut, afònic i esmolat del full de paper que, subtil, esquinça la pell d'un dit distret, i sí. Quan els mots mosseguen el vermell precís del cor amb dents invisibles, la poesia crida perquè els altres no sentin com et trenques.

Comentaris

Entrades populars