L'agost i la soledat que barrina cervells i carrers. Escapades i estampides, overbooking a la sorra, ironia al cos desert. Se m'atura la vida al bell mig dels rellotges. Respiració artificial, constants vitals ralentides, hores buides que s'acumulen al pit. Els punts de llibre com a fites clavades a la mandra dels dies. Els silencis que hi ha entre les pedres punxen com els cactus. Olor d'asfalt calent, set de tu i de blanc de margarida. Que arribi el setembre i, amb ell, les bates d'escola i els maleïts tuaregs.
Hola! He vist un comentari teu al blog del Salvador Macip i he pensat que està bé deixar comentaris als blogs que estem actius en ple agost... Llavors he descobert aquests textos teus, breus i poètics, i sobretot plens d'imatges.
ResponElimina"Es meu desert, sempre es meu desert..." la recordo, l'estimo aquesta cançó dels Antònia Font. També hi penso sovint en aquests dies d'estiu i d'hores buides i de pedres com cactus... Una abraçada!
ResponEliminaHola Lluís! Ei, doncs moltes gràcies per passar i deixar un comentari. I jo, a quin blog te'l deixo? En tens molts!! A reveure! :)
ResponEliminaRicard, és que els Antònia Font són molt Antònia Font :) Una abraçada per a tu també!
Hola Anna!
ResponEliminaEn realitat només escric en un blog, els Mil dimonis. La resta són col·laboracions i algun ni tan sosl no està actiu. O sigui que ja ho veus...
Salut!