Esta vida, rompecabezas
tridimensional de la existencia,
arroja mujeres rotas
por las aceras.
Blanca Flores Cueto
Des de la finestra de la monotonia, contemples de lluny la felicitat aliena. Com en un trànsit entre dos vols, acceptes l'espera. Malgrat saber que mai arribaràs a destí. Malgrat saber que el destí mai més et deixarà tornar a ser feliç: la vida t'ha abandonat, com una nina trencada, sobre la vorera.
Les nines trencades són les més maques. I les que més estimo.
ResponEliminaConec un poemari amb el títol d'aquest post. L'autora parla exactament del mateix que tu, però pel poc que la conec, crec que la seva conclusió no és ben bé la mateixa. El meu vers preferit d'aquell poemari fa: "Cada formiga m'és un record de tu." Però ha passat el temps i la vida ha continuat i amb ella, han passat moltes noves coses. Un petó.
ResponEliminaAnna Aguilar-Amat? Aquest poemari va ser a casa meva fins que va marxar amb el seu propietari. Sí, el temps passarà, la vida continuarà i passaran noves coses, però les esquerdes continuaran obertes. Jo ja fa temps que no espero res. Un petó, Albert.
ResponElimina