No em doneu paraules noves, no, sinó boques en calma, llavis tancats, silencis perfectes. Amb el cor endurit i el foc extingit sota les pedres, sóc un cos desgastat, una terra erma, un camp de solcs esgotats on ja no poden créixer més poemes. No em doneu paraules noves, no, que ja no sé jugar amb elles.
ya sabes que hay palabras mágicas, aunque son escasas y puedes pasar una vida sin encontrar ninguna, pero ...
ResponEliminaBoques en calma no me'n queden, tan sols llavis cosits i silencis ofegats. Però l'erosió del cos desperta la virginitat de la nova pell que respira en el camp de pastanagues on també es conreen consciències. Doncs et donaré les mateixes paraules, perquè tornes a estimar-les.
ResponEliminaNo et crec. Algú com tu faria poesia fins i tot amb els silencis.
ResponEliminaJa em som dos :)
ResponEliminano tinc paraules :)
ResponElimina