Recordo com cremava el foc que ell encenia únicament amb una mirada, amb un sol mot. D'aquelles flames, només en queda el rastre, un brasquer mig apagat amb poca esma per revifar-se. Ja no hi ha combustible. Dissuadiré, convincent, els temeraris que s'acostin a intentar llençar-hi benzina o branquillons per atiar un foc que només provocarà dolor. L'au fènix ja s'ha cansat de ressorgir de les cendres. I de tornar a cremar-se.
no desafiïs els grecs, Anna. Els cicles es repeteixen fins a la mort.
ResponEliminaHi ha focs que són incandescents...
ResponEliminapere, invocaré els déus de l'Olimp perquè no deixin que Eros se m'acosti, o posaré un ciri a Santa Rita, patrona dels impossibles :)
ResponEliminaVida, hi ha focs que es poden extingir si un s'ho proposa :)
no som amos del foc... cremem i ens exhaurim a mercè de la vida de més vida, dels que s'acosten i dels que se'n van, d'aquells amb qui som o d'aquells amb qui no estem. M'agraden els teus textos... A reveure!
ResponEliminagràcies pel comentari, ricard, i per la visita. A reveure, doncs :)
ResponElimina