aire

Buida per dins, amb els calaixos de l'existència plens únicament d'aire, em limito a continuar respirant. Ja no hi haurà dies gairebé perfectes ni segones oportunitats, simplement una mort conscient de tot allò que m'omplia, i paraules, moltes paraules pronunciades amb tot aquest aire dens. Ningú no m'enyora quan no hi sóc. Ningú no em plorarà quan ja no hi sigui. Només és una qüestió de temps -verbals o no- que se m'endugui aquest aire enfurismat, i que el vent em cridi amb totes les paraules quan passi per les cordes vocals dels arbres, les finestres i les parets.