Voldria escriure quelcom bonic. Podria dir-te que t'estimo, que ets l'últim tren nocturn, però això ja ho va cantar Eduard Canimas. Podria escriure que aquesta nit he sortit a passejar per les arestes d'un record esquerp i que, de tornada, m'he clavat una estella del teu nom. Que he enganyat aquest dolor petit, vocàlic i consonàntic tot comptant els mil·límetres de cicatriu que em separen d'antigues ferides mentre em desinfecto les mentides amb l'alcohol barat d'una festa de cotó fluix. Podria imitar Espriu, i inventar didascàlics antisil·logismes mentre jugo amb les nostres titelles a ser feliços a Sinera. Escriure quelcom bonic. Millor ho deixo per a un altre dia.
malauradament, jo aquesta setmana he sigut estella, destral i ribot alhora. però per cada estella que clavo a algú, la consciència me'n clava dues afilades al cor, i després no me les puc traure. l'espontaneïtat m'ha passat factura i hipoteca la mateixa setmana.
ResponEliminaja ho saps. t'has d'anar polint amb els anys i els desenganys...
ResponElimina... però aquest post no parlava de tu
ResponElimina