Davallar per aquesta rambla del migdia, fins al caire de la tarda. Arribar a la línia de mar que separa vespre i horabaixa, a una platja de rellotges de sorra, per contemplar com els vaixells tornen a port, carregats de pesca i matinada que després vendran a la llotja a preu d'alba. Temps amb brànquies, ofegat d'aire, envoltat de morralla, amb la sal dels dies a les escates. La tinta de la nit s'escampa arreu: taques, llunes i estels. Tornar cap a casa, amb el silenci sobre la pell, i un grapat d'hores fresques embolicades en paper. Demà, més.
però què maco! ;)
ResponEliminaMaco és poc!!! ;) Aquest text desprèn calma, serenor, repòs... Diuen que a tots els enamorats els agrada mirar la mar perquè estan convençuts que el seu amor no té fi, com l'horitzó. Superposen a una línia il·lusòria un sentiment il·lusori.
ResponEliminagràcies :)
ResponEliminal'amor té fi, i et trenca per dins quan estimes sense mesura. per mi s'ha acabat mirar horitzons, anònim :)