M'agraden les mans. Confesso que és una de les primeres coses en què em fixo quan conec una altra persona. Els dits, les ungles, el palmell, i la forma en general. He conegut homes amb mans rudes que parlaven alhora amb carícies tendres. Homes amb mans de taula d'oficina, amb els capcirons dels dits gastats per les cordes d'una guitarra. Homes de dits llargs, modelats i educats per la disciplina del piano. Homes de mans velles, belles i sàvies per l'efecte del temps i del treball. He conegut mans grans i petites. Suaus i aspres. Mans que ja han callat i altres amb milers d'històries per explicar a les butxaques. M'agraden les mans, us ho he dit ja? Sobretot aquelles que m'agafen fort els dies rúfols de vent, pluja i penya-segat, i que no em deixen anar.
:)
ResponEliminaDe l'home mire sempre les mans....
ResponElimina(ja ens ho deia la cançó)
Ai les mans... És una part del cos que jo també observo molt. No sé on vaig llegir alguna cosa així com "les mans tenen memòria" i em va semblar una gran veritat. ;) (de Mca.)
ResponEliminaa mi em van dir un cop que les meves mans, farcides de línies de dalt a baix, eren plenes d'història. una manera d'embellir unes mans poc femenines. per no dir lletges :)
ResponEliminaA les línies de les mans hi tenim la nostra memòria, i tant que sí! I segons alguns el futur també... està a les nostres mans, no? El futur :)
ResponEliminaai, Ricard, el futur. sí, és a les nostres mans però és intangible. quina paradoxa, oi? :)
ResponEliminauf, si fós per les mans...les meves mans cada vegada tenen més cicatrius, i més que en tindran. Per culpa d'un anell gairebé perdo un dit...per sort només ha quedat una marca i algunes cicactrius que tard o d'hora tindré. Cony d'amor quin mal que fa!
ResponEliminamolt bona aquesta, Barrut! jo vaig perdre l'anell en comptes del dit ;)
ResponElimina