La mecànica de la incertesa et desmunta peça a peça. S'allunya la tempesta del desesper, i el terra, fred i silenciós, mostra l'espectacle de la desfeta. És hora de recollir aquest escampall de tu. T'arreplegues i t'endreces, altre cop. Però sempre manquen dos o tres cargols, i alguna que altra volandera. Saps que, amb cada muntatge, esdevens una mica més fràgil. Com un moble d'Ikea.
l'enginy de la certesa et munta idea a idea. s'apropa l'anticicló de l'esperança, i l'aigua, tèbia i serena, amaga el teatre de la vida. és temps d'escampar bocins de tu. resisteixes i lluites, altre cop. i mai manquen dos o tres dragonets, i alguna que altra voliana. saps que, amb cada muntatge, esdevens una mica més consistent. com un castell de lego.
ResponEliminaànims!! ;)
No vull estar-hi d'acord, Anna. El que jo veig és que amb cada nou muntatge descobrim una nova forma que no havíem ni sospitat que podíem tenir.
ResponEliminaper fi ja no sóc l'únic que li fa la contra, kasku jaja ;)
ResponEliminaKasku, hi ha un moment que el muntatge ja no dóna més de si i s'esgoten totes les formes possibles. Gràcies per venir, i pel comentari :)
ResponEliminaanna, sempre hi ha alguna forma que no sabíem! només ens cal buscar-la... i tenir un bon mecànic a prop per si de cas
ResponEliminao un bon traumatòleg, ;)
a aquestes alçades, ja no estem per fer contorsionisme. Oi, Arare? ;)
ResponEliminanoooooooo! després ens han d'acabar operant de menisc, hehehe!
ResponElimina