M'escric les derrotes a l'aspror dels colzes i els genolls. Esborranys d'epitafis sota el ciment dels murs, al vermell terrós dels maons. Entre les ungles, les restes del plor d'una ceba anuncien la catàstrofe d'un sofregit, el drama d'uns macarrons. Els diumenges se'm moren a les mans, i la darrera plana dels dilluns s'omple d'esqueles. M'escric les renúncies a les clivelles dels talons. El testament de les meves il·lusions, però, l'amago sota una bona capa de crema.
llegeixo les victòries a la suavitat del tou dels dits i a les galtes molsudes quan em somrius. manuals per a viure tendits i enganxats amb pinces en alt al fil de pues. a l'interior de les parpelles, sumes de la joia d'un pimentó amaguen l'espectacle d'un saltejat de verdura, la comèdia d'uns tallarins. els dilluns em ressusciten a la planta dels peus, i la primera plana dels dimarts s'omple de notícies i anècdotes. llegeixo les acceptacions als vorals de les dents. l'agenda dels meus desitjos el publico al campanar de la plaça retolat en permanent vermell i sobretot, plastificat perquè quan plogui no regalimen.
ResponEliminaps/ ets tan nostàlgica en els teus escrits, que acabaràs esdevenent un record :)
això d'esdevenir un record m'ho haig de prendre com un compliment? :)
ResponEliminajo esborro els meus mals records i només recordo els millors, o sigui que sí :)
ResponEliminaNo sé quin m'agrada més si el de l'anna o el del Vinz... nostàlgia o vitalisme? Tots dos magnífics.
ResponEliminaja veus, myself, que aquí, d'escrits, n'hi ha per a tots els gustos! gràcies :)
ResponEliminajaja jo avui prefereixo crec que em quedo en la nostàlgia com tots els diumenges!
ResponEliminagràcies myself, però no oblidem que l'anna és la gegant de les paraules, jo només sóc un barrufet en un joc d'accents i 3 punts de dièresi a la butxaca :)
abans estava dinant tallarins amb saltejat de verdura i s'ha quedat un poc brut. així crec que queda més net:
ResponEliminallegeixo les victòries a la suavitat del tou dels dits i a les galtes molsudes quan em somrius. manuals per a viure estesos amb pinces al fil de pues. a l'interior de les parpelles, sumes de la joia d'un pimentó amaguen l'espectacle d'un saltejat de verdura, la comèdia d'uns tallarins. els dilluns em ressusciten a les esquerdes de la planta dels peus, i la primera plana dels dimarts s'omple de notícies i anècdotes. llegeixo les acceptacions als penya-segats de les dents. l'agenda dels meus desitjos la publico al campanar de la plaça retolada en permanent vermell i sobretot, plastificada perquè quan plogui els anhels no regalimin.
;)