Quan perdo la fe en aquest món, em preparo un còctel d’adrenalina i autoestima. M’assec a la meva butaca preferida i tanco els ulls per assaborir el vertigen de la caiguda lliure. La força centrífuga que sembla empènyer l’ànima fora del cos. I em vaig perdent entre girs i tirabuixons.
Entre els alts i baixos de la muntanya russa de les emocions.
Entre els alts i baixos de la muntanya russa de les emocions.
jo vaig fins a la platja a mirar el mar
ResponEliminaBuf!!! Bitxo...
ResponEliminaDarrerament no se que dir-te.
Tinc la sensació que, aquest any nou, ha aaribat com una tromba i ens està sacsejant, qui més qui menys, d'aquí cap allà...
I abans d'escriure't qualsevol obvietat, com ara, prefereixo seure i contemplar, la sempre dolça i magnifica bellesa dels escrits del teu bloc..
Un petó. ;)*