Absència amb cabells de plata, solcada d’arrugues i de distàncies en l’espai i en el temps. Em miro aquestes mans amples, de dits llargs, que aquest vespre es queden petites per intentar retenir tots els records d’una infantesa que va aprendre a anar en bicicleta confiant en unes mans d’home fortes i semblants a les meves; una infància farcida d’estius de calor andalusa, de piscina casolana de parets blaves que esguardaven les nostres primeres braçades, de guerres de síndries grogues i vermelles...
Absència amb cabells de plata que em fa sentir estranya. Una mica més sola. Un xic més buida.
bitxo Si el que expliques és el que em sembla...
ResponEliminaQualsevol paraula queda llunyana i freda, per molt propera que pugui semblar...
Un petó petit i dolç, nina, i una abraçada. :)*
Gràcies, barbollaire :)
ResponElimina