Al calaix dels mals endreços, hi guardo fulls de calendari esgrogueïts, dies grisos rebregats i marcits, paraules podrides de no fer-les servir, petons oblidats que fan olor de ranci, promeses escrites en paper cuixé amb tinta deleble, hores perdudes mirant les musaranyes, claus que mai han obert cap porta, neguits enfilats en una agulla perduda en un paller, trencaclosques d’una sola peça, cançons que han perdut les notes musicals, colors fotografiats en blanc i negre... i una part de mi.
Ara que ja has obert aquest calaix, obre també el dels calendaris per estrenar, aquell on guardes les paraules que no caduquen, encara embolicades, els petons amb gust de sal de mar que tot ho curen i tot ho conserven, les promeses escrites en tinta indeleble, la clau universal que obre gairebé totes les portes -fins i tot les dels cors-, les promeses joioses de presents i futurs, els trencaclosques que es col·loquen sols, les cançons intemporals, les fotografies en blanc i negre que misteriosament han agafat tots els colors del món... totes les altres parts de tu. :-)
ResponEliminaEi! Estic amb en Pere.
ResponEliminaSols una cosa...
Si no trobessis aquest altre calaix... busca al rebost o a les golfes, recordes?
És aquella col•lecció de flascons, que etiquetaves a mà, amb aquella lletra d'amor, mullant la ploma al tinter ple d'essència d'Arc de Sant Martí.
Petó. :)
Els comentaristes que em precedeixen ho han fet d'allò més bé.
ResponEliminaO sigui que jo, pobret de mi, només puc dir que encertis una sola cosa de les que ells t'han dit perquè estic segur que una sola ja és molt per avui.
Que demà serà un altre dia.
Un petó
Podria escriure un altre post només amb els vostres comentaris (són preciosos). Sou uns artistes :)
ResponEliminabitxo... jo no sé què dir, sempre acabo pensant que entre tu i la Marta (octu) podrieu escriure un recull sobre com expressar la vida en un blog... ets, simplement, tremendíssima quan escrius!!!!
ResponEliminapetó
doncs jo ara copio en jordi. No sé qui és la Marta però crec que a tu t'haurien de publicar un llibre amb tot el que ens dones "aquí", que és molt!
ResponEliminaGràcies per escriure, bitxo. Et necessitem.
És inveitable fer inventari a vegades, oi? ;)
ResponEliminahttp://cafe-litus.blogspot.com/2005/08/raval-de-dins.html
Tot el que escriu Octubrina és deliciós, Jordi, oi que sí? Arare, quan puguis, ves a visitar el seu blog. Realment val moltíssim la pena :)
ResponEliminaLitus, hi ha dies en què és inevitable. El passat no es pot esborrar, només emmagatzemar. El teu post del "Raval de dins", genial. M'agrada quan escrius des de dins :)