Hi ha dies que és fàcil somriure. I no saps per què. Potser hi contribueix el fet que és divendres, que tenim permís per transgredir els horaris fixats entre setmana i això ens fa sentir una mica més lliures. O senzillament perquè en tenim tantes ganes que no podem reprimir-les i les rialles, efervescents i enjogassades, ens vessen per les costures del cos. No sé per què però aquest vespre, asseguda dalt d'un tamboret, recolzada en una barra tan familiar com els carrers d'aquesta ciutat, he rigut amb el ball dels cambrers i la cantarella habitual dels entrepans de la carta. Com si fos la primera vegada.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada