I es desfermen les tempestes que guardaves al puny tancat de la mà dreta. Pensaves que deixant anar els núvols i el vent i l'empenta i tota l'electricitat et sentiries millor, però no, no ha estat així. I ara no em diguis que aquest plor que cau de puntetes, que pretén ser silenciós i que t'amara per dins és allò que diuen pluja: no et crec. La ràbia només parla la llengua de llamps i trons. I sempre es descuida el paraigua.
Guardes tempestes a les mans, ets poderosa. El caràcter sempre surt quan cal, ja sigui una bona ocasió o no.
ResponEliminaJo ja fa temps que tinc ensinistrades les tempestes. Les mans, sempre obertes. Els punys formen part del passat :)
ResponElimina