Que se m'ha instal·lat una tardor absurda a les pestanyes, de regust aspre de llana a la llengua. Que les mirades se m'encaminen soles, mancades de saba, cap a un hivern inventat en un mes d'abril, cap a la febre dels dies de color de sol somort, com totes aquelles hores sense tu. Que no. Rebel·lió a les parpelles. Atrinxerar-se en aquesta llum indecent on prenen sentit el núvol àgil, el vent i la tempesta. Obrir els ulls de bat a bat, airejar la cambra del fred per invocar les espurnes, el frec de la pell, el cos pedra foguera.
El desig com rebrots. Que llucar vol dir primavera.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada