Primers passos per un febrer que no existeix al meu calendari de sobretaula. De sobte, en girar full i constatar aquesta mancança, imagino que, a l'escriptori d'algú, hi ha anat a parar un any excepcional de tretze mesos. Però el fet és que a mi em manca un febrer a la taula de treball, i això em provoca certa incomoditat. Perquè la funció dels calendaris és fer que el temps, els dies, deixin de ser conceptes volàtils i esdevinguin tangibles tot imprimint-los i retenint-los sobre el paper.
I no sé què fer amb aquest horitzó orfe d'un febrer de vint-i-vuit dies. No m'hi acabo d'acostumar, perquè la perspectiva que m'ofereix el futur proper d'un març encara massa lluny no em sedueix, i encara menys el passat massa recent d'un gener de regust de badall interminable, amb cinc setmanes grises i ja gastades.
Però on és el meu febrer? I de cop recordo els versos de Francesc Garriga Barata i de Gabriel Ferrater, i invento el meu propi febrer en clau de tardor, amb dies de tacte groc mimosa i de color d'olor de poma. Que bé tenir el cos tan ple de temps i de poemes, i poder trencar-se en cas d'emergència.
enfila't a la branca més altade la mimosadel teu febrer més nu.vesteix el groc.tenyeix-te el cos amb el desig més boig,bressola el teu present fins a la son,i oblida el que has viscut per viure encara.Francesc Garriga Barata, 'Temps en blanc'
Sense enyorse'ns va morint la llum, que era colorde mel, i ara és color d'olor de poma.Que lent el món, que lent el món, que lentala pena per les hores que se'n vande pressa.Gabriel Ferrater, 'Cambra de tardor'