que ja fem tard

Que em tornin els dies de pluja plàcids dins d'una tardor com cal. Sense haver de patir perquè la pluja no sàpiga ploure d'una altra manera que no sigui fent estralls.

Que em tornin els dies de pluja amable dins d'una tardor com cal, com aquells viscuts rere els vidres d'una aula on vaig sentir per primer cop com el professor de Geografia explicava què era l'efecte hibernacle, ara fa quaranta-dos anys.

mudances

Habitar la casa que no tens temps de viure, ara que les hores son massa líquides, massa petites, i s'escolen per la ferida oberta dels dies. Habitar el propi cos, sargir la set, apamar de nou aquesta pell, lligar amb fil de tinta els pensaments que s'envolen. 

Habitar-te, de tant en tant. I adonar-se que, dins d'aquesta cambra plena d'engrunes que assenyalen el camí de tornada a altres vides, cada cop hi ha menys aire. I massa mobles.

tsunamis desorientats

It's easy to forget what you learned

Waiting for the thrill to return

Feeling your desire burn

You're drawn to the flame

Crowded House, Distant sun

T'adones que ja has deixat de cantar les cançons en veu alta, i que la lletra i la melodia transiten per dins teu com una mar tranquil·la, sense aixecar onatge. Enyores el calfred que no torna, que no arriba. I és que l'indret on batega la flama que et trencava en mil terratrèmols petits cada cop queda més lluny. 

Fer-se gran és omplir-se de tsunamis desorientats.

la beauté est dans la rue

L'exercici d'escriure com a forma d'espolsar-se la tristesa. De mirar l'entorn amb ulls nous, de cercar un bri de bellesa enmig de tota aquesta merda que ens envolta. Escriure com si fos la darrera vegada, com si la teva vida estigués en joc i només poguessis salvar-te a través de les paraules que et neixen d'aquell racó que tens a dins i que encara no has descobert on és. Escriure com a manera de fer perdurar la màgia. Escriure com un mantra al qual aferrar-se els dies de mala mar, tempesta i naufragis. Escriure per reafirmar el poder dels mots. 

Escriure, malgrat tot.

la retòrica del color

Aigualir el color amb què pintem els dies rúfols, i descobrir que es pot rebaixar el pes del gris plom que es precipita dins la mirada. Enlairar doncs paraules en tonalitats que van des del sospir fins al terratrèmol. Cosir la veu a l'esquerda, tacar l'aire de tardor i abraçar el calfred que travessa el cos per saber-se en terra ferma. 

Monocrom, clarobscur. Jocs de llums i ombres. Així la vida, no?