10.3.25

déjà vu


Des del silenci suau d'aquesta tardor que encara es permet primaveres, escoltar la música del cos que et crida pel nom dels teus trenta anys. Perquè la pell viu ara en veu baixa, i recita els dies que neixen amb el deix d'aquell que desembolica la llum per primera vegada. Tancar els ulls cansats per veure-hi clar. Per escurar el tast que queda als llavis quan descrius un miracle amb una sola paraula. A la punta de la llengua, versos de sucre que et recorden les hores de sexe i sal. L'enyor, a contrallum a totes les fotografies. 

Si el món s'aturés ara mateix, si tot restés suspès a l'aire, no trobaríeu cap rastre de recança escrit a les meves mans.


7.3.25

lo bueno, si breve



La felicitat, com aquell espai mínim entre els núvols per on s'escola una escletxa de llum.



21.2.25

escala de grisos


Dies de foscor i de rutina de plom 
que et pesa en totes les paraules.

Respires una pau inventada: 
ets tant de gris sota la pell 
que escriure un vers ara 
esdevé miracle. 

Com trobar un ametller florit 
al bell mig d'un hivern d'asfalt.


19.2.25

la vida en mil i un post-its


La vida com a cartipàs que aplega llistes de coses pendents. Perquè alguns de nosaltres estem fets de columnes de paraules que vertebren el cos dels dies, tot creuant perpendicularment l'escenari pautat per on davallen les hores fins a la nit fosa en negre punt i final. 

I així esdevenim un exèrcit de llistes inacabables i inacabades, d'on neixen llistes noves que es nodreixen de les tasques que han quedat als llimbs, en un bucle infinit. 

Som tot de verbs i noms i llocs que serpentegen blanc avall. Notes de veu de la memòria que xiuxiueja esborranys de futurs possibles. Apunts ordenats en coreografies etèries fetes de gestos i moviments de cal·ligrafia vertical. Que bonic imaginar-se en bocins de colors vius que dansen per portes de frigorífic, calendaris i agendes en clau de trencadís. 

Oh la la c'est la vie en mil i un post-its.


7.2.25

break glass in case of emergency


Primers passos per un febrer que no existeix al meu calendari de sobretaula. De sobte, en girar full i constatar aquesta mancança, imagino que, a l'escriptori d'algú, hi ha anat a parar un any excepcional de tretze mesos. Però el fet és que a mi em manca un febrer a la taula de treball, i això em provoca certa incomoditat. Perquè la funció dels calendaris és fer que el temps, els dies, deixin de ser conceptes volàtils i esdevinguin tangibles tot imprimint-los i retenint-los sobre el paper.

I no sé què fer amb aquest horitzó orfe d'un febrer de vint-i-vuit dies. No m'hi acabo d'acostumar, perquè la perspectiva que m'ofereix el futur proper d'un març encara massa lluny no em sedueix, i encara menys el passat massa recent d'un gener de regust de badall interminable, amb cinc setmanes grises i ja gastades.

Però on és el meu febrer? I de cop recordo els versos de Francesc Garriga Barata i de Gabriel Ferrater, i invento el meu propi febrer en clau de tardor, amb dies de tacte groc mimosa i de color d'olor de poma. Que bé tenir el cos tan ple de temps i de poemes, i poder trencar-se en cas d'emergència.


enfila't a la branca més alta
de la mimosa
del teu febrer més nu.

vesteix el groc.

tenyeix-te el cos amb el desig més boig,
bressola el teu present fins a la son,

i oblida el que has viscut per viure encara.

Francesc Garriga Barata, 'Temps en blanc'


Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa.

Gabriel Ferrater, 'Cambra de tardor'


© 2025 an ↔ na
Maira Gall