28.2.18

extenuació

El cos no vol cos.
Tan sols ingravidesa,
absència.

Que el blanc ho prengui tot.
I que tot comenci
amb una paraula sana i valenta.

26.2.18

carta nàutica

Per excés de naufragis, esdevenir mar de fusta. 

Aprendre a nedar-se amb el tacte i resseguir les vetes per, pell enllà, trobar que encara hi ha platges per descobrir.

19.2.18

arxipèlag

L'home és una illa.

A partir d'aquí,
tot és dret de conquesta.

15.2.18

vegetal

Per gosadia, 
per inconsciència, 
endinsar-se en uns ulls-selva 
amb l'esperança secreta 
de no trobar-ne mai el final. 

L'amor és un camí cap a enlloc.
Que el trajecte sigui l'ànsia verda
d'unes mans-heura 
enfilant-se 
estenent-se 
abraçant el cos que espera,
nu i verge,
com la primera vegada
com una paret en blanc.

6.2.18

mar plana

Tanta pau.
El cor, anestesiat,
ja no sap agitar la sang.
I dic revolucions
I dic reinventar-se.

Em pregunto si una mar sense naufragis
és digna de dir-se mar.

5.2.18

pedres a l'estómac

Pedres a l'estómac.
El pes del poema empeny 
la urgència del verb a través dels dits.
Cauen els mots,
i la veu es trenca 
contra el blanc del paper.

Ser accidents.

Calen versos que incendiïn la vida,
poemes com sortides d'emergència
a aquesta rutina desganada 
que se'ns menja per dins.
© an ↔ na
Maira Gall