Pedres a l'estómac.
El pes del poema empeny
la urgència del verb a través dels dits.
Cauen els mots,
i la veu es trenca
contra el blanc del paper.
Ser accidents.
Calen versos que incendiïn la vida,
poemes com sortides d'emergència
a aquesta rutina desganada
que se'ns menja per dins.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada