titanics

Manta i sofà i buidor a l'estómac que no marxa. I tots els anys que queden per aprendre, autodidacta, a saber quan s'ha de deixar anar els rems, quan s'ha de deixar de moure cames i braços. A acceptar aquest rendir-se en el moment exacte que ja no puguis evitar que s'enfonsi el teu Titanic particular. Que som naus a la deriva, que no hi ha seguretat en els mapes ni en el rumb marcat. De tant en tant, aquesta sensació que hi ha massa veles per omplir i poc oratge. Avui em mesuro en vint piscines més, i un glop sobtat d'aigua que m'ha agafat desprevinguda.

2 comentaris

© an ↔ na
Maira Gall