breu

El matí, a contrallum, és fet de camins de plata de cargols nocturns, en trànsit cap a l'alba. 

Estel d'argent, el dia s'enlaira. Dimecres.

fireworks

Al cor ja no s'hi desfermen tempestes, tan sols maregassa, sucre, salabror. I, de les restes del naufragi o de la festa, en fem versos o arrangem mots per adornar aquesta platja que és l'amor, de vegades.

I potser els besos ja no són incendis al tacte però l'eufòria, ara discreta, interior, ens esclata focs artificials al cel de la boca.

Celebrem-nos, doncs.

terrissa

Imaginar l'interior del cos com una vasta i tova placa de fang on les emocions deixen la seva empremta.

Hi ha persones que, per dins, són tot arabescs, filigranes.

everyday robots

Amunt i avall pel vagó de tren, tot cercant llibres oberts i adonar-te que la lectura ha perdut la partida contra el smartphone.

El plaer es digitalitza. Aviat somiarem amb ovelles elèctriques.

de nou, Ferrater

Avui, quaranta-dos anys després de la seva mort, celebrem que Gabriel Ferrater és ben viu.

adreces i mudances

Alguns estem fets d'adreces i mudances. De postals dels llocs on hem viscut, de retalls de diferents cels.

I duem a la butxaca un grapat de mots com a souvenir. Perquè de vegades no podem evitar dir la vida amb el deix dels indrets que ens han habitat, que ens han modelat per dins. Lentament, com un degoteig intern, dir carrers, persones, paisatges.

vida subterrània

Com és de reconfortant sentir de nou la impaciència dels quinze anys picant a la porta dels quaranta.

Vida subterrània, la d'alguns instints i certs músculs, com els abdominals.

flàccid

Quan el cos envelleix, la carn perd la fe en si mateixa.

La memòria, el darrer baluard.

es busca pis

Casa, al cap i a la fi, és la respiració tranquil·la del fill tot onejant la nit. I l'aixopluc dels teus braços. 

ara

L'ara com un estel que enlaires prou bé perquè no perdi alçada, perquè no caigui a terra. Un ara lleuger fet de tarda de paper que plegues una i altra vegada. Perquè fas que un feixuc 'sempre' sigui un volàtil 'ara', prestidigitador del temps, malgrat saber el pes -i el pas- dels anys, de tots aquests anys que ja són ben nostres, al fons de les butxaques.

dominical

Llegir tanta mort. 

Tens tanta mort als ulls que plores diumenges xops, tan amarats de gris que no hi ha lloc per al vermell amb què el calendari acoloreix la festa.

El dia del Senyor llegeixes l'eterna i gran mala notícia que ha esdevingut el diari, en el seu intent de redactar la mediocritat d'aquest món. Tenim un déu incompetent amb vacances pagades al paradís.

final obert

Als carrers humits de la veu, verbs que es diuen i es viuen i es desfan i ho taquen tot amb els seus colors càlids. Subjectes el·líptics com globus al cel, pluja d'accents, pronunciar agulles de cap i que esclatin els pronoms.

Que viure és una festa en versió original sense subtítols on el confeti és fet de punts suspensius.

ticket to ride

Dir versos al tren després que el tren te n'hagi inspirat uns quants.

El proper divendres 25 d'abril em trobareu recitant en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Més informació, aquí.

marinada

La teva veu em despentina suaument el nom. I la marinada dels teus dits em dibuixa estius al cos ara que la pell enceta un tacte de final de setembre. L'equilibri és dolç, com aquest trobar-te sempre al final del gest que clou tots els cercles.

Ara que la vida tardoreja, vestim els mots amb les tonalitats de l'ocre. La mel, a la mirada; i tu, a cada far, a cada port. 

el dol del temps

L'enyor i la nostàlgia,
en l'idioma de les hores,
es tradueix en un capvespre
de platja menjada
per les onades de la fosca.

locked out of heaven

La nadala del menjador es debat si verd o vermell, i Bruno Mars em torna a fer cantar en veu alta mentre condueixo després de molt de temps.

Per què divendres. Per què cançons pop. Per què aquest sentir-se planta que desvetlla i lluca en honor a tants hiverns.

Cruspeix-te l'espai de les preguntes, i gaudeix. Perquè sí.

ses òrbites en sincronia

Com a l'estiu, quan se'ns encomana l'alegria de l'aigua a través d'un ruixat improvisat de la mà d'una aixeta i una mànega, ara és mirar per la finestra per cercar la frescor d'una pausa i que la mirada s'enrioli tot acaronant el groc vellutat dels arbustos que floreixen indecentment a l'altra riba del vidre. Pessigolles. Ses òrbites en sincronia.

El dia esquitxa de tant color, de tanta primavera. Taca'm de vida, vols?

escala de Richter

Sismes a les mans amb epicentre al desig intens de tocar-te.

Em terratrems el tacte.

la segona edat

Diuen que hi ha una edat per a tot. Doncs aquesta d'ara, la que m'espera als peus del llit per vestir-me amb ella cada matí, diria que és l'edat de començar a sentir-se gran.

llengua de suro

En trànsit per la llum d'aquest abril, el desvetllar frenètic dels insectes, tot teixint el matí amb un fil de sol i el brunzir de les seves rutes aèries. A trenc de mirada, el món; els sentits, però, encara hibernen. 

Que vacu és doncs aconseguir caçar una estona de felicitat -que sempre ens porta una vida d'avantatge-, engrunar-la en libèl·lules, papallones i abelles, i nodrir-se de les restes de la seva festa: el cos és llengua de suro, l'absència absoluta de paladar. A dins, la bellesa és hiverns encara, i el desig es compta per pessics d'aire, malgrat el sucre i la sal. 

Invoquem el desgel de les hores de marbre: que la fressa de l'aigua ens torni el tacte, el calfred, el tast, i poder així conjugar de nou els matisos de la mel. Benvingudes, les emocions, com fiblades a la pell.  

amb traç vermell

Hi ha qui pretén comprar un bes amb una bonica metàfora, llogar la fidelitat d'un cor amb un bon vers. Però tu i jo sabem que l'amor escrit sobre el paper no val res si no és més enllà de les paraules.

Malgrat tot, escriu-me, amor, l'amor amb traç vermell; un amor de lletra lligada amb fil de llana per penjar-lo al capçal de la memòria, per desar-lo al calaix de les petites victòries. Que mai saps quan el necessitarem per poder sargir els dies en què, a deshora, se'ns forada la vida.

punto bobo

Cabdellar el fil de la vida

per teixir què.

Antonina Canyelles, La duna i la cascada

La mort, potser?

souvenir

A aquestes alçades del gris interior, el cos és batalles perdudes i restes de tempesta. Gebre a l'ànim, espolsar-se el rastre de la joventut i, de vacances al desconcert, enviar postals de record a la dona que habita, oculta, a la grafia del meu nom.

Mai hi ha hagut pell delicada, cabells sedosos, turmells fins; tan sols en el desig. Arribar a la maduresa amb les maletes mal aprofitades, definir-te amb un cert matís de fracàs. Cercar la femineïtat a l'agenda, i no ser capaç de trobar la pròpia adreça.