gairebé finals

pesen les hores al voraviu 

d'un dia sense costures.

embastes engrunes a l'horabaixa;

a manca de mapes,

traus i replecs fan el fet.

reguitzell de diacrítics,

manats de versos espigats,

un pal de paller 

i mil agulles de cap en trànsit

cercar-se

                   trobar-se

apamar el deix metàl·lic

de la solitud d'una andana 

sense tren

conjugar el verb de la llum

que esclata 

en corrues de formigues 

sota la pell.

desfer-se en vertical

cap a enlloc

ara que tot

ara que res

gairebé finals.

question mark

Perquè sovint el món no és aquell lloc romàntic amb paisatges idíl·lics on perdre's. Perquè sovint has de gratar molt per aconseguir trobar la dosi de bellesa que et sosté, i hi ha dies en què no es vol deixar escriure. Perquè cansa deixar-se la pell i l'ànima i el cor perquè algú altre et valori amb una nota de merda. Perquè de vegades tot. Perquè de vegades res. Però hi tornes. Segurament per mirar de trobar què s'oculta a l'inici de tots els versos. I al final de tots els perquès.

carta nàutica

De sobte, 

un regust de mar en calma.

Què m'empeny a fer inventari 

de rutes i mapes que duen 

cap a aquest desig que esclata als llavis

i que vol esdevenir paraula? 

A dins, 

tot de petits oceans domesticats 

invoquen incendis control·lats 

en l'espai mínim d'una pell en flames. 

Ara que ningú no mira, 

dibuixaré amb un sol traç 

el tacte despentinat d'aquest voler-te 

que s'enlaira

                   poema avall.

teoria i pràctica

Amb la mirada desgastada pel trànsit de la llum, intentar -encara- contemplar el món com si fos la primera vegada. 

I, malgrat l'erosió de tants anys de sucre i sal, intentar -encara- entonar la vida amb els colors tímids d'un vers que despunta entre el gris metàl·lic dels dies rúfols, com la promesa d'una rialla sonora i càlida.

Així és com s'embasta un poema.