27.1.09

me gustaba verte boxear

Me gustaba verte boxear. Aparto la vista de l'escrit que el senyor gran que s'asseu al costat sembla que vol compartir amb mi. No vull llegir res més. No vull robar-li més paraules a la seva intimitat, limitada per l'espai del seu seient.
Me gustaba verte boxear. El temps verbal em remou el passat i reflota desitjos en pretèrit imperfet de l'indicatiu. El seu regust amarg s'ofega en el present color mel d'uns ulls que miren amb recança. Finalment he après a amagar darrere els somriures les escombraries que generen els dies al seu pas per tal que el futur se'm presenti net.
S'agraeix que, de tant en tant, la vida et permeti penjar els guants de boxa i, durant unes hores, deixar de lluitar. Me gustaba verte boxear.

24.1.09

cu-cú, cantaba la rana


Tinc ressaca de riure. Feia tant de temps que no sortia a sopar amb amics que em fa l'efecte que la nit de divendres ha estat un somni. Però recordo perfectament la tornada a casa, de matinada, conduint sobre asfalt humit. Recordo les granotes i els gripaus, sortint dels marges, tot fent salts per intentar anar a parar sota les rodes del meu cotxe. Em pregunto què passa amb els amfibis perquè tinguin tantes ganes de morir.

20.1.09

equivoca't

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm

Estranya, incòmoda, provocadora, la recança es passeja, descalça, entre els espais en blanc dels dos darrers versos. Tot evitant trepitjar els vidres trencats de totes les històries que no van arribar a començar. Foragita-la. Escombra el dubte. Equivoca't.

19.1.09

saber perder

Camino amparada por el anonimato de estas calles, pisando y rompiendo pedazos de sol. A cada paso, me asalta una palabra. Cada veinte metros, me atropella una frase y, así, a medida que avanzo, voy construyendo una historia tan frágil que seguramente se me deshilachará entre los dedos. Pienso en ayer noche. En tus manos. Te pediría que me volvieras a salvar de mí, de mis insomnios, del cansancio que me provoca saberme tan caótica y cuadriculada a la vez. Que volvieras a buscar refugio dentro de mí: haces que me sienta cálida y acogedora a pesar de no tener cosquillas, del frío instalado en la punta de la nariz, y de las manos y pies helados. Te pediría que me acompañaras hasta el final de toda esta vida. Por tí aprendería a cocinar todos los sinsabores mientras tú me enseñas a saber perder: eso de encajar las derrotas y las decepciones nunca se me ha dado demasiado bien.

16.1.09

sota zero

Haurien de prohibir els divendres. Són dies de contrastos que emplenem amb la impaciència que desprenen les darreres hores, incomprensiblement més llargues, més lentes. Amb totes les promeses de dissabte, les mateixes promeses que es marceixen durant les tardes de diumenge. Perquè els divendres ningú es recorda dels diumenges. Tinc unes ganes enormes de plorar i de riure alhora. I de llegir-te poemes a cau d'orella. No sé si és el vi. O simplement perquè és divendres. Veus com els haurien de prohibir?
© an ↔ na
Maira Gall