Diem poemes de cossos que vessen estiu.
Perquè els versos salvatges
trien la carn ferma,
els dits àgils,
la veu clara,
la pell jove
per pronunciar viaranys
que creuen el pit,
que esgarrapen el bosc
amb ungles invisibles.
Som silenci de clariana;
tardoregem, valents,
hereus del temps de branca nua
i de felicitat d'un groc espès
de fulla caduca,
massa densa per poder travessar-la
amb un sol mot.
Aquesta fulla groga que ens omple de tardor. És or. Com el vi vell i els ulls que no es cansen de mirar els colors del món i la línia propera d'un horitzó que és més que un sol mot.
ResponElimina