Vespres que es vinclen amb el pes de la llum.
Dius carrers i llars, i acceleres el pas
per escurçar distàncies entre la paraula i el fet.
Regust d'hores massa lentes a la mirada.
Cerques un gest senzill que ho abasti tot:
un tomb de clau, un petit calfred,
el mot 'casa', impacient,
estenent-se sota la pell com un tacte càlid.
I, com un mecanisme de precisió,
esclaten tots els esborranys de final feliç
que guardes per als dies que davallen
massa ràpid pel pendent de la nit.
Focs artificials a la butxaca de l'abric.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada