Agafar un bon seient per a l'espectacle de la sortida del sol, i posar-hi la pròpia música. Conduir sota els efectes d'una dosi de vida amb la quantitat exacta d'enyor i futur. Fer inventari de tu, de totes les versions anteriors a aquest ara i aquí: de la set salvatge i el caos punyent a aquesta calma intranquil·la de pell tan fina que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. Perquè no tinc temps per abastar-ho tot amb aquestes mans plenes de no n'hi ha mai prou, amb aquest cos que parla d'una edat que ja no hi és als mapes, amb aquests ulls cansats d'estacions de tren i bitllets gastats i finestres que no s'obren cap a celoberts que custodien sempre el mateix pany de mur i cel.
Que som fets de teixits tous al tacte, d'ossos que es desfan lentament, d'una infantesa que esclata encara quan la crides en veu baixa, d'un gris perla que tot ho taca. Però digues accidents verbals, aeroports imaginaris, àpats cromàtics, cançons en braille, silencis amb punxes, ciutats que no ens esperen, la bellesa adormida a qualsevol indret, una pausa de braços oberts, comes rebels que es mouen de lloc quan no mires, significats que no signifiquen. Però digues, tu digues, que no se'ns apagui la veu.
El nostre atlas particular, de geografies impossibles i de turons que abans eren pics i Himàlaies, és ara l'àlbum de cromos d'un passat que es fa vell amb.
Nosaltres.