Funàmbula, passejo per la corda fluixa de la nit mentre els estels aplaudeixen espurnes de llum blanca i ecos metàl·lics de pètals esmolats. Oloro les seves arestes amb la punta dels dits, i un aroma de veu llunyana impregna la pell de la meva sang. L’equilibri es perd entre piruetes i giravolts, i caic de la memòria de les meves mans. No troben el mapa que em vas dibuixar a l’esquena amb saliva i fang per tornar-te a trobar dins el laberint humit dels teus llençols. Els somnis que no es faran mai realitat, aixecats en revolta, l’han esborrat sense deixar cap senyal.
què?
ResponEliminasomnis...realitat...jo a vegades no els puc distingir...
ResponEliminaEl trapezista t'entén perfectament.
ResponElimina